Sembla que prefereixi parlar dels líders en hora baixa, però és que s’hi posen bé quan renuncien a presentar-se a les eleccions del 2010 i obliguen a fer titulars de l’estil “fi d’una era” (o “els fills de Saturn”, en un estil més Mas). Em comprometo a parlar més de líders de futur que no pas de passat, però com que això de la fi d’una era té la seva part de veritat, no puc estar-me de fer el meu retrat del que deixem enrere. Més que res per aprendre dels errors i dels encerts, això quan hi ha encerts. En el cas de Joan Saura, m’esforço en trobar-los i costa. Costa molt.
No sóc una persona de dretes. Per això, si faig cap crítica cap a en Saura (conseller i líder d’ICV) no se’m podrà llençar l’artilleria d’homosexuals (estic a favor del matrimoni gai, lesbià i trisexual) ni de defensors del medi ambient (el medi ambient té defensors millors que l’ecosocialisme) ni de feministes (vull pensar que parlem seriosament) o d’okupes (sempre he cregut que una bona part d’ells no són broma) o l’Estat del benestar (hi crec, però no cegament). És a dir, no plantejo la meva crítica sota criteris ideològics o de confrontació de grans conceptes sinó sota criteris de coherència, d’actituds i de llegat. Aquí és on més em costa trobar-hi un balanç positiu. Sobretot en el terreny de les actituds.
Joan Saura ha estat algú que ha funcionat només sota el prejudici. Prejudici de classe i, a més, inventat. Joan Saura és un classista, el primer dels classistes, un assenyalador de culpables, un delatador de postguerra o de guerra mateixa. Un home acostumat a funcionar sota el paràmetre de “la dreta”, “els poderosos” i “el nacionalisme conservador”: més que un líder polític, sembla un expenedor d’etiquetes. Quan parla de nacionalisme conservador sembla estar fent una redundància, com si tots els nacionalistes fossin conservadors, com si ser nacionalista avui a Catalunya no fos defensar una de les causes més revolucionàries i difícils (i fins i tot diria que perseguides) de les que existeixen en el nostre arc ideològic.
Perdoni però vostè, a mi, no em diu conservador. Vostè que porta dècades vivint d’un pinyó fix, d’un apriorisme escandalós, d’una progressia “pija” gestada en temps de la transició democràtica, vostè que ha begut d’ideologies totalitàries i que s’associa amb defensors de la “causa cubana”, vostè que a més ha renunciat a bona part dels seus plantejaments (túnel de Bracons, Quart Cinturó, etcètera) per mantenir-se a la cadira (o digui’m a canvi de què), vostè que no ha aportat res d’innovador ni de veritablement progressista a la política catalana ni a la gestió governamental (com no sigui que la desconfiança cap als mossos sigui una forma de governar “progressista”), vostè, a mi, vostè sota aquesta covardia argumental manifesta, vostè a mi no em diu conservador. Ni de dretes, ni d’esquerres.
El classisme de Saura és fàcilment identificable. És el del típic pati d’escola on uns nens exclouen del joc un altre que té la desgràcia de venir de casa mitjanament bona (o de botiguers). No miraran el seu talent ni la seva simpatia ni les seves ganes de jugar i compartir, sinó el fet que dugui algun jersei de marca. Li faran tot el “bullying” que faci falta i fins i tot construiran un castell basat en contrastar-s’hi, en diferenciar-se’n, en ser la classe dels “treballadors”. Després, d’aquests treballadors, caldrà veure qui treballa de veritat: però d’entrada ja s’han constituït en grup inaccessible i superior (com deia Orwell, alguns som més iguals que els altres).
Una classe absurda, inventada, artificial, o en tot cas utilitzada en benefici propi. Una classe “antisistema” (com deia la Imma Mayol) que menja del sistema i se n’aprofita de mala manera. Un arbre de Nadal “ecològic”. Un “bus de l’Estatut, un “Festatut”. Se’n recorden? Un odi visceral contra tot allò que els pugui desmuntar la paradeta ideològica, i quan dic ideològica és una manera de parlar. Un tuf de totalitarisme omnipresent, o com a mínim d’intransigència i rancúnia. Això ha estat Saura. Diu que es queda un any a la Generalitat, malgrat haver dimitit com a líder d’ICV. No n’esperàvem pas menys. És el que té ser d’esquerres, de debò.
