L’humor. Ha, ha, ha. El nostre país és tot humor. Des de la placenta. Un servidor de vostès, al venir a aquest món, com que ja sabia de que anava el tema, en comptes de sortir plorant, va sortint rient. És així, és així. Humor i grans humoristes. Un dels meu favorits: Santiago Rusiñol. Quin paio! Abans de canviar de segle en deixa anar una de traca i mocador: “S’estranyen de l’altra vida i no s’estranyen d’aquesta”. Si és que… no calia crear la NASA.
Humoristes. N’hem tingut els millors, els millors. Ara és diferent. Ara tot és diferent. Mira, un cas. Un cas com un cabàs. Ja fa uns anys que s’intenta fer lloc a l’escena nacional. Es diu Joan Ferran, però el seu nom artístic és “El crostes”. Treballa de tant en tant, i sempre a cop de xiulet marcial. Au, xato, cap a dalt. No s’han de perdre el seu darrer número: “Jo també vull un documental”. En dos actes carnals, el virtuós, intenta explicar, primer, que no troba bé el documental Adéu, Espanya? de TV3 i segon reclama, irònicament, un documental sobre el federalisme. Per morir-se de riure.
L’obra ja comença potent: “Jo no sé si és la meva, la teva, la seva o la d’uns quants que maneguen els fils. El que sí sé és que la paguem entre tots els ciutadans de Catalunya i que ens costa un bons calerons. Com ja es poden imaginar, parlo de TV3”. Clap, clap. Això ho diu un diputat al Parlament del PSC… Vull dir que a ell també el paguem entre tots. O no? El paguem entre tots perquè pugui dir aquestes coses. El paguem entre tots perquè faci tots els números que vulgui. Però el Sr. Ferran no vol que a TV3, la televisió nacional de Catalunya, puguem veure segons què. Vetlla per nosaltres. Vol evitar les imatges pornogràfiques? Les violentes? Les extraterrestres? Les de cucs sodomitzats? Vol posar “un pudoroso chal” a la televisió com feien els franquistes. Aquí rau. Pel Sr. Ferran TV3 costa diners, massa diners pel que emet. Ara bé, no ens costa diners pel que fa, pel que diu, pel que representa ell, oi? No em cansaré de repetir-ho. Aquí està el genocidi: uns sí, els altre, no. Aquí hi ha la mentida.
M’he passat molt anys investigant i he pogut treure a la llum que durant els anys vint i trenta Catalunya va tenir un projecte televisiu i audiovisual al rebuf dels països més avançats. Projecte dinamitat per la Guerra (però clar, això per ell no és important). A banda del desconeixement hi ha també l’escombrada de la mentida. La mentida, sempre la mentida. I és que la falsedat ha estat, continua sent, que els franquistes, el 1956, són els que creen la televisió a Espanya. Una altra faula, una altra mentida. Com el segon acte de la seva obra.
Reclama, irònicament, humorísticament, un documental a TV3 sobre el federalisme. Suggereix títols d’un gran enginy: “La solució Federal”, “Catalunya dins d’una Espanya Federal”. No és estrany que ironitzi sobre la qüestió. Ho fa perquè això del federalisme és una mentida, ningú s’ho creu. No té cap importància. El federalisme és placebo i els federalistes éssers imaginaris, fantasmes que no tenen ni llençol. Res. Per això practica humorisme el Sr. Ferran. No s’ho pren seriosament. No s’ho creu. És un número. És humor. Tot és fruit de la seva imaginació. Tot és representació.
El Sr. Ferran no se sent representat per TV3, doncs jo no em sento representat per ell al Parlament de Catalunya. Però hi ha una gran diferència entre ambdós: la mentida i la veritat. Al Sr. Ferran no l’interessa la Catalunya veritat, el país que sempre ha volgut ser un país de veritat: adés i ara. L’interessa, el que diuen la Catalunya real, que és la Catalunya mentida. La inventada, la del conill que surt del barret. Per això molts no existim, ni ens deixen existir. Però ell sí que viu. Com a bon artista, cobra, nosaltres el paguem. Fa un número i tothom li fa cas: surt en tots aquest mitjans que diu l’oprimeixen. Altres no, però ell sí. La mentida sempre és atractiva, sensual, seductora. La mentida és un negoci. La veritat, res, de res. Ni que sigui la veritat de milers i milers de persones. No comptem. Mai hem comptat. Mai comptarem. A les fosques. Som el públic que no veu, que no vol veure, des de dalt de l’escenari.
I riu i se’n riu. Per ell tot és una gran broma. A mi no em fa cap gràcia: perquè portem molts morts darrere, perquè se’ns fa molt difícil tirar endavant, perquè tots són murs, perquè no som un país normal, ni lliure. Però ell pot riure, el deixem riure, però a nosaltres no ens deixa riure. Humorista professional. Fes que això que sigui diputat del Parlament no sigui mentida. Una il•lusió, un miratge. Ja va dir Rusiñol que a Catalunya hi ha molt curt de vista.
