Jo vaig ser un bebè de la transició

"Si la transició va ser un suposat empat no se'ns pot demanar que ara tornem a empatar sense jugar el partit. Volem jugar perquè volem créixer, però sobretot perquè volem viure. Tenim dret a jugar"

Tothom em diu que és impossible. Jo juro i perjuro que sí. Només tinc el recolzament d'una branca familiar del meu gat. En concret del nét d'un oncle avi que va emigrar a Vladivostok i que ha fet fortuna amb una empresa de glaçons de ratolí. Ell i jo estàvem allà palplantats. Tenia cinc mesos, ell diria que acabava de sortir del servei militar felí. Vam veure per la televisió com entrava el taüt al Valle de los Caídos. Tinc congelada la imatge de l'enterrament de Franco. La puc gratar. Però ningú em fa cas. Diuen que és impossible que un bebè recordi allò. Per què? No era pas un nadó vegetal. Estava molt avançat a l'època. De fet en comptes de néixer plorant vaig sortir rient: ja sabia de què anava la vida. El metge va dir: "De què coi riu aquest nen?" Jo immediatament vaig contestar: "ga, ga". Evidentment no va entendre res. I per la seva cara ja vaig veure que aquest planeta no era el meu. Tot i que vaig intentar retornar a la placenta ja no vaig aconseguir bitllet perquè hi havia un èxode massiu de bebès com jo que volien tornar a l'arcàdia líquida. Per això ens vam trobar mirant la tele de seguida.

Recordo a Franco horitzontal, a Suárez amb olor de varon dandy, un seat 131 tunejat amb un aleró de PVC i fundes de tigre de secà; el radio casette vomitant a tot drap "Libertad sin ira", conductors amb patilles de selva amazònica i camises de color macedònia d'Hospital... Ho tinc tot desat a una targeta de memòria inserida al meu caparró talla XXS. Memòria. Des de que la tenim no sabem el què tenim. La memòria és una desconeguda amb qui vam flirtejar una nit. Ja se sap: a la nit s'esborren els defectes i s'obliden les imperfeccions. La memòria és un bufet lliure: piques bocins de ficció, pessigues trossets de realitat... El que acabes posant al plat és la memòria. La memòria és veritat i és mentida. Per això està emparentada amb la mitologia, amb els contes. Els contes. Vam ser bebès de contes biberó. No és estrany que amb mesos veiés el funeral de Franco i el naixement de la transició: una de les gran faules que ha donat la literatura hispànica. Fins i tot algun cop ha sonat per a Nobel. El conte el coneix tothom: un poble que volia canviar les coses. Una gent que treballava per uns ideals. Una il•lusió. Unes banderes. Uns crits. Unes manifestacions... És la memòria de la transició: formiguer de gent, de cares, de colors. Aquestes són les imatges. Tants caps, tants barrets. La transició és una socialització per decret llei de tota criatura vivent. O no?

Jo no entenia res. Fins que el dia del meu primer aniversari em van dur al cine. S'estrenava La profecia (The Omen). Recorden? Sí, és la història d'aquella la família que adopta al petit Damien, sense saber que la criatura es el fill de Satanàs i està cridat a ser l'anti Crist. Uh! Oh! No tinc por! Vaig veure les altres imatges mentre tothom encara baveja amb aquelles fotos de coloraines analgèsiques. També hi ha les altres fotos. Les que no es veuen massa. Les que passen desapercebudes: Les dels despatxos. Les reunions. El fum de tabac. Els rostres petris. La transició, per mi, és això: portes que es tanquen i s'obren. Polítics sempre reunits. Sobredosi de reunions. Cigarretes que vivien sedentàriament als llavis. El fum era l'aire que es respirava. Fesomies indesxifrables amb galtes d'equacions misterioses. La transició és la política de la confusió. Un galimaties. Un garbuix. És complicadíssim seguir les sigles dels partits, les escissions, les fusions, les permutacions. És enrevessadíssim recordar les dates d'actes, lleis, organismes... Tot anava a la velocitat de la llum. Es van pitjar botons i botonets i l'accelerador de partícules va fer la seva feina. Tot es va decidir ràpid. Com una cursa de Los autos locos. Zas! Ja està: ja hem arribat allà on havíem d'arribar. Des de el segle I de la Transició fins al segle perpetu de la Desesperació. La ficció s'ha estirat com un xiclet.

La transició no va ser una pel·lícula de guerra de sexes caramel•litzada amb Rock Hudson i Doris Day donant-se un petó de copa de xampany. Això va passar als seixanta, no pas als setanta. La transició espanyola va ser passar de Los Santos Inocentes a La escopeta nacional. De la tragèdia més miserable a la comèdia crepuscular de zombis amb borratxera permanent: La pansició. La qüestió és oblidar. Adés i ara.

M'ho explica una persona que fa temps que recorre el territori per parlar del procés. Un dia es troba un antic company seu. Dels dies de la transició. Dels dies de l'Assemblea de Catalunya, dels partits, amb una vida com a polític... Quan aquesta persona li explica com bullen els pobles del país amb el procés l'altre li exclama: "Què sabràs tu! Jo sí que sé que pensen als pobles" Clar, els pobles dels setanta, no pas els del segle XXI. Dècades de desconnexió. No sap, no vol saber què passa a Catalunya. Viu als anys setanta. Viu a la transició.

De fet moltes persones d'aquesta generació no ens reconeixen. Ens miren. No recorden que van tenir bebès com jo. I quan se n'adonen: zas! Ens practiquen un avortament permanent: professional, cultural, social. Ens neguen. Ens van parir i ara ens volen veure morir. Ens veuen com bebès que no creixen mai. Com bonsais dins d'un cotxet que fa nyigui-nyogui. Un cotxet que corre desbocat pendent avall. A mil per hora per un carrer que sembla que no s'acaba. Però tot s'acaba. Tot és biologia. Per damunt una paret de ciment reumàtic governada per l'amnèsia panxacontenta instal·lada en una cadira de rodes empegada a terra. Per darrere afuades les noves generacions que desperten a un ritme d'hòsties trituradora industrial i que surten disparades com un bumerang rancuniós. Enmig nosaltres atrapats entre dos llesques: com uns bebès que tenen la malaltia del no créixer. Un dia, un dia es podran mesurar els problemes personal, professionals, psicològics que tot això està comportant. Bebès amb cossos de persona. Bebès sense dret a ser persona. Un drama que és més gros que mil cases de pagès. És el gran drama que veig des de fa anys. El gran-gran drama.

La biologia és néixer, créixer, morir. Per això la independència de Catalunya és fins i tot més una necessitat existencial, biològica, que política. Davant tres escenaris: que surti bé, que surti mig-mig (vol dir sortir malament) o que surti molt malament. Les dos darreres opcions deixaran anul·lades algunes generacions en graus diferents i arbitraris. La vida continuarà, és clar. Però decapitarà en molts sentits milers de persones. Milers i milers de bebès. Bebès morint abans de créixer. Se'ns està negant el dret a créixer. A equivocar-nos, a morir quan ens toqui per natura. Sens està negant el dret que molts van tenir als setanta. Se'ns està negant existencialment. S'ha demostrat que la fórmula biberó transició no serveix. No fa créixer. És un creixement fictici. Creixies i et tornes a planar. Tornes a la casella d'inici del joc.

Si la transició va ser un suposat empat no se'ns pot demanar que ara tornem a empatar sense jugar el partit. Volem jugar perquè volem créixer, però sobretot perquè volem viure. Tenim dret a jugar. Els que van jugar ara ens diuen que no podem jugar. Per què? No ho saben. No ho recorden. Ho han oblidat. Ho volen oblidar. No neguen. Ho oculten. Memòria. Cap de carrer: El veritable problema és negar-ho, ocultar-ho, no admetre-ho. Quan les coses passen, succeeixen, podem morir un cop, però quan la memòria dimiteix, morim dos cops, tres, quatre... Morim repetidament com un avortament permanent.

Potser som bebès però tenim memòria. Potser no tenim massa cosa més. Potser és imperfecta, potser no està del tot desenvolupada, potser... Sí, un fotimer de potsers. Sabem, que malgrat no ser la memòria oficial, som la memòria de veritat, de futur: perquè som el que queda quan ja no queda res. Quan ja no hi ha moribunds, ni portes tancades, ni fum. Ara ja no hi ha fum. Ara tot és clar. Encara estem dempeus. Bebès que veiem el mateix per la televisió als anys setanta que ara. I això, això sí que fa plorar.
 

 
 

Comentaris