Jo no sóc nacionalista

"El nacionalisme català ha comptat entre les seves files a moltes persones vingudes i crescudes de la immigració"

Podria ser que fos una mala passada producte de la voracitat un punt irreflexiva amb la que alguns es serveixen del gènere de la piulada. Pot ser que es tracti d'un complex mal covat i encara no paït de sentir-se fill d'immigrant, o immigrant mateix, en un món polític on molts dels representants són catalans amb moltes generacions a l'esquena de catalanitat. Podria ser, fins i tot, que no volgués dir exactament això però el cert és que en David Fernández, l'ha pifiat i de quina manera, amb la seva piulada. Que té que veure el fet de ser immigrant amb la condició de nacionalista? Doncs exactament res de res. Hom pot ésser nacionalista amb cognom castellà o anglès i no nacionalista –català- dient-te Bosch, parlant el català perfectament, i ser seguidor de la Falange.

El nacionalisme català ha comptat entre les seves files a moltes persones vingudes i crescudes de la immigració. Als anys vint Daniel López era un dirigent del "molt" nacionalista i d'inspiració irlandesa Nosaltres Sols. Sols d'Espanya s'entén i Carrasco i Formiguera el primer dels seus cognoms no era precisament originari de la Garrotxa. I no passa res. Tot ha sumat per fer més gran aquest país i per contribuir, en èpoques de foscor, a la resistència nacional. En altres contrades Eamon de Valera, patriarca de la Irlanda independent, no tenia un cognom de druida celta i ja veuen la carrera que feu des de posicions nacionalistes. El primer ministre gal es diu Valls i és nat a Barcelona i és més nacionalista jacobí que la majoria de correligionaris del seu partit socialista, d'això ell potser no n'és tant, i jacobí.

Paga la pena recordar, en aquests temps eufemísticament prolífics que el nacionalisme català ha estat per natura i condició inclusiu, no pas exclusivista, d'arrel liberal –en sentit ampli i clàssic i no com podríem interpretar avui aquesta ideologia-, europeista i obert a la resta de pobles del món. Elements racistes, xenòfobs o exclusivistes no hi han tingut mai cabuda i la defensa i transmissió de la nostra llengua i cultura a tothom que ha vingut de fora palesa un caràcter cívic que reconcilia hàbilment modernitat i tradició i romanticisme amb racionalisme. Qui els escriu aquests mots, sembla prou obvi, es reconeix com a nacionalista –català- i també reconeix aquest savi cabal que el catalanisme o nacionalisme català n'és amarat.

Que Fernández digui que ell no es considera nacionalista, malgrat ser independentista, ens pot deixar indiferents atès que a ningú se li pot obligar a sentir-se quelcom que no hi combregues. Ara bé, fóra bo recordar-li que el nacionalisme com a ideologia –que de fet no ho és estrictament parlant- no es concep d'igual forma a tot arreu i trobem des de visions nacionalistes que s'acostarien al feixisme o al comunisme a d'altres, jacobines centralistes i finalment a aquelles que s'acosten a com l'entenem i el practiquem a Catalunya. La frase de Pujol, avui alguns sembla que se'l vulguin treure de sobre quan fa quatre dies era referent per tot, ve molt a tomb: català és aquell que viu i treballa a Catalunya i sent Catalunya com la seva terra. Vingui d'on vingui. Paco Candel, qui ho dubta, també defensaria això i amb ell unes quantes generacions de catalans que feren cap aquí provinents d'altres indrets, sobretot, de la resta de l'Estat. El batlle de Llagostera per Convergència, Fermí Santamaria, així ho certifica i no sembla que demani disculpes, com d'altres fan, ni pel seu origen i menys encara per ser etiquetat com a nacionalista. Carod, en la seva fase més xocant, va arribar a dir que ell no era nacionalista sinó independentista, com ara fa Fernández. I ho feu aquell que durant molts anys milità a un partit que es deia Nacionalistes d'Esquerres i després a ERC que també és nacionalista. És clar que per complicar-ho més hi ha qui diu que és nacionalista sense ser independentista. Una autèntica fal·làcia que ofèn a la decència política més elemental.

La política catalana té massa de complexes innecessaris i d'eufemismes per no dir allò que tothom comprèn i veu però que, per contra, una suposada i malaltissa prudència no permet o aconsella no fer-ho. Evitem confondre a la gent i parlem el llenguatge del carrer altrament donem ales i, pitjor encara, vots a coses nacionalment estranyes i fictícies com Podemos, Ciudadanos i els que queden del Viejo Topo.

 
 

Comentaris