Després dels dies que a totes ens van caldre per a reprendre mides, mirar-nos amb una mica de distància si ens havíem cansat molt o no, i aquestes coses, moltes de les assemblees i col·lectivitats que han nascut enguany, entorn la Vaga Feminista del 8 de març, tornen a respirar, a repartir oxigen i a fer bufar vents. Estem fent política de la de debò.
Això vol dir ?sens dubte? que en cal, i molta, de política feminista. Vol dir, a més, que cada cop a més dones els cal que sigui la qualitat transformadora de la política feminista la que ho vagi omplint tot.
Perquè, com serà, això, quan la política feminista ho hagi omplert tot?.. doncs, no hi haurà tertúlies a TV3 post-entrevista a Carles Puigdemont on hi hagi deu senyors i una senyora. No, perquè no anirem de quotes, sinó de viure a partir de la realitat, i a la realitat hi ha moltes dones que saben fer tertúlies, i a la realitat, a més, es poden fer tertúlies en hores de conciliació o en formes conciliadores amb el fet de sostenir la vida. Potser, mireu què us dic, no caldrà ni fer tertúlies!
Quan hi hagi un problema molt gran de país, a més, el més important no seran els noms propis (de senyors): no, perquè els processos i els canvis no seran grans heroïcitats personals de ningú, i allò polític no serà poder, sinó autoritat i mediació, i serà molt fàcil prioritzar allò més urgent perquè hi pugui haver llibertat i a ningú no toqui el rebre de la política violenta.
A les universitats no es podrà comprar el coneixement en forma de títol de màster, i tampoc es podrà negociar cap càrrec, perquè la universitat no serà ja un espai de poder, sinó un espai de saber i els títols, segur, no seran l’important. Tampoc hi haurà alumnes assetjades o violentades per cap professor a cap despatx, a cap ascensor ni sota cap pressió a canvi de res, perquè a ningú no caldrà controlar el cos de ningú, ni saber-se més, dominant sexualment. A les aules, a més, circularà el pensament, es convidarà a posar en primera persona totes les alumnes i tots els alumnes, perquè es parlarà de saviesa femenina, també, i les dones sortiran de classe reconeixent-s’hi.
Als Ajuntaments no es faran plens absurds on les formes siguin més importants que els continguts, i els continguts hagin estat ja negociats a canvi de concessions de poder: no hi haurà temps d’aturar el sosteniment de la vida dels municipis durant tantes hores com duren els plens, i la política, com que serà més humana que institucional, posarà al centre de tot les persones. Ah!, a més, no hi haurà partits polítics: hi haurà grups de treball de gent que en tingui ganes, de fer coses, que així ens estalviarem la gent que té ganes de poder, i per això de tant en tant fa alguna cosa.
Les polítiques econòmiques, a més, enfocaran la reproducció i les diferents formes de cura de la vida, i llavors tothom tindrà on viure, tothom tindrà les necessitats bàsiques cobertes, i tothom podrà, fins i tot, somriure amb un caprici: sí.
No hi haurà mercadeig de vida humana, perquè la política feminista beu de la consciència de ser cossos i vides: segur que hi ha menys drogues capitalitzant-ho tot, i no es compraran ni parts ni cossos, ni sencers per a satisfer res de ningú.
Compteu, també, que els carrers estaran molt menys bruts: hi haurà menys pipís regalimant i menys escopinades.
Ho tenim a tocar, ja ho veureu: no cal que “hi confieu”.
