Avui hauries fet 85 anys, però vas marxar un 19 de juliol, el de l’any que n’havies fet 62. A l’edat mitja hauria estat una llarga vida, la teva. L’any 95 la mitjana de l’esperança de vida dels homes s’apropava a la vuitantena, però tu pertanyies a la generació de la postguerra i les mancances que hi vas viure, les mateixes de la mare, varen marcar les teves cartes. La fam que patíeu tots a casa s’incrementava quan els altres intentaven que almenys tu, llastat per la tuberculosi, tinguessis l’alimentació adient per a un infant. Però la impossibilitat de comprar medecines o aliments de qualitat (en el mercat d’estraperlo) i en conseqüència, l’oportunitat de superar la malaltia sense seqüeles, no et van ser concedides. Ara, que tornem a viure com una generació de canalla creix amb una alimentació deficient hauríem de parar atenció no sols del cost social que suposa, ans també del cost moral, perquè no podem dir que no sabem l’abast dels perjudicis que genera sobre la igualtat d’oportunitats.
A la malnutrició i la malaltia s’afegiren les reiterades absències a escola. Malgrat no haver sumat en tota la teva vida un any d’escolarització eres sempre el primer de la classe, tant com per ser apartat de la resta, assentat en primera fila, per evitar al demès la temptació de copiar-te. Eres, deia el Doctor Raventós, amic de la família i parent del després conegut polític, d’una intel·ligència natural incomprensible. Anys més tard jo en vaig tenir mostra quan resolies les meves equacions de segon grau sense haver-ne vist mai una. Aquesta dada confirma com l’educació té poc a fer sobre les capacitats innates de cadascú, de vegades eixides en circumstàncies ben precàries, i com probablement la tasca més important que pot fer és formar el criteri i la consistència en valors dels futurs protagonistes de la comunitat.
Eres, has estat, no crec que deixis de ser la persona més intel·ligent que he conegut, però a més, i en no sé quina proporció de la genètica dels avis, eres també la força viva de la voluntat. Malalt i enfebrat, potser es compten amb els dits d’una mà els dies de la teva vida laboral que no vas arrencar el cos del llit a quarts de cinc del matí per anar a la fàbrica. Sense estudis era difícil assolir càrrecs de responsabilitat i malgrat això, de repartidor de gelats vas acabar fent de cap de personal de l’empresa que ja aleshores formava part de la multinacional Nestlé. Que ser cap de personal no està renyit amb ser bona persona ho demostra que al teu funeral (i a l’habitació de l’hospital on vas passar els últims dies) va anar a plorar el ple del Comitè de l’empresa on vas treballar més de trenta anys. A tu, però, ser el cap de personal et va col·locar en la que probablement és la posició més ingrata per a un assalariat, entre la teva classe social i l’empresari.
Quan a principis de juliol de l’any 1995 vaig marxar a Costa Rica becada per fer una investigació i donar classes a la Universitat, intuïa que no et tornaria a veure. Tu ho sabies, i de fet m’ho vas dir. D’aquell mes de juliol m’ha quedat dins un remordiment i una certesa. El remordiment és evidentment haver escollit marxar. La certesa té a veure amb les teves paraules quan intentàvem parlar per telèfon en aquells temps sense skype, quan la mare recordava que costava molts diners la conferència i tu, compartint habitació amb un malalt terminal de sida, saben que s’apropava la mort amb pas més que segur, vas esclatar sense aixecar la veu: maleits diners, que semblen poder-ho tot! Però no, la teva vida és l’exemple de què no ho poden tot. De què en el fons no poden res. I aquesta ha estat la millor herència que em vas deixar. Gràcies, papi (perquè jo li deia “papi”)
