Jaume Cabré
Jo confesso
Barcelona: Proa, 2011
Confesso que sovint és complex parlar sobre una obra literària complexa, amb totes les de la llei; sigui per l’extensió, sigui per l’espai (reduït) disponible per a parlar-ne, o sigui pel que deia: complexitat. Sovint, també es fa difícil parlar d’un recull de narracions breus —o contes, si ho preferiu—, reculls poètics, poemaris, i tot plegat es deu al fet que aquestes obres solen ser corals i, aleshores, pot ser complex parlar-ne llevat que es parli de fils conductors o denominadors comuns. Aquest és el cas de Jo confesso.
Jaume Cabré (Barcelona, 1947) va publicar la seva darrera novel•la, Jo confesso, aquest setembre passat. La gestació d’aquesta obra, que voreja el miler de pàgines i supera el centenar de personatges, ha comportat set anys de feina per part de l’autor. Conegut per d’altres obres com Les veus del Pamano (2004), L’ombra de l’eunuc (1996) o La teranyina (1984), Jaume Cabré és un dels autors contemporanis en català de més èxit.
Escriure un llibre d’aquesta magnitud i qualitat suposa, senzillament, un volum de feina ingent. Però amb això no n’hi ha prou. Hi ha voluntat, però sobretot un bagatge literari en el sentit més ampli: lector, escriptor i, a més, una reflexió teòrica de la literatura. Si un lector pot saber que no és gens fàcil confegir una obra com aquesta, qualsevol persona que hagi abordat el terreny literari alguna vegada sabrà la dificultat que suposa crear un món amb profunditat i detall, sense perdre el fil, tal com ho ha fet Cabré. L’autor ha creat una trama que zigzagueja les històries, les encreua i, de vegades, les fa comunes i entenedores mitjançant un joc narratiu d’alternances —i no—: podem reprendre les motivacions d’unes accions determinades o, pel contrari, posar-hi la cirereta, potser al cap de quatre-centes pàgines. Cabré coneix l’ofici i, mitjançant aquesta trama, aconsegueix fer-nos empassar les primeres tres-centes pàgines (d’una narrativa que llisca, que no grinyola gens ni mica) d’una glopada.
El fil conductor de Jo confesso se centra en una història que fa d’eix transversal de tota l’obra: la vida d’Adrià Ardèvol. Des de ben petit fins a la senectut, l’Adrià descriurà la seva família i les dures relacions que s’hi vinculen. Aleshores, mitjançant aquestes històries paral•leles que s’hi entrecreuen trobarem objectes peculiars o significatius que les lligaran narrativament i cronològica. Però aquesta tècnica no és res més que una eina que s’usa per a la construcció d’un món propi molt complex, real, palpable i definit, que servirà, certament, per acolorir més vivament el mapa vital de l’Adrià i del seu dramatis personae particular. En definitiva: un univers sencer, i consegüentment inabastable alhora. Per embolicar-ho més, passem per mig món: Itàlia, Catalunya, l’Alemanya nazi, l’Abadia de Sant Benet d’Achel —on, per cert, s’hi produeix una de les cerveses trapenques del món, totes excel•lents, tot i que això a la novel•la no hi surt (p. 520).
Convé dir que malgrat totes aquestes situacions hi ha pocs personatges que tinguin un aprofundiment real, definit, que no vol dir que no estiguin ben perfilats. Ara bé, quan el trobem sabem que és un personatge perfilat a la perfecció, des de diversos angles, inclòs el propi i subjectiu i que, consegüentment, també acabarà empatitzant amb el lector.
No es pot dir que en aquesta obra no hi hagi, certament, tot un univers; però sobretot hi ha Vida. Vida de cultura: música, llengua, literatura, art, història, filosofia. És clar que tampoc no hi falten ni la vida monàstica i eclesiàstica, però és obvi que, si hi ha vida, hi ha mort.
Jo també confesso: val la pena llegir-lo, però l’avís per a navegants també hi és. Arriba un moment determinant en el qual val la pena dosificar el llibre per no acabar amb un empatx de salts de la trama, per molt ben narrats que estiguin, i gaudir, amb temps, d’un llibre que duu el segell de Cabré per tot arreu.
Fa de molt mal dir, amb aquest espai, de què va exactament la novel•la i, per tant, confio que amb el que s’ha dit us animareu, com una legió de lectors fidels, a llegir la darrera obra de Jaume Cabré.
