JIMMY JUMP

"Com a mínim, ens ha fet riure una mica. I no es mostra preocupat per la desafecció envers Espanya, com ho està el president, sinó que la reivindica"

Doncs a mi em cau bé: ell i la seves iniciatives. No sé qui paga les multes que li posen (completament justificades) però no crec que sigui cap vergonya, ni cap pecat mortal, ni cap delicte greu, ni sobretot cap manca de respecte per la barretina (senyor Milián Mestre: no dramatitzem?) que un home aparegui a mitja actuació (és un dir) musical (és un dir també) dels concursants espanyols a Eurovisió i se sumi a la coreografia (també és un dir) amb un somriure a la boca i un visible barret nacional al cap. Les antigues extravagàncies dalinianes van existir en una època en què l'accés al minut de glòria warholià no era tan fàcil com avui: aleshores una barretina o una ensaïmada al cap era quelcom que de tan inusual només podia ser genial, o atribuïble a una genialitat com la de Dalí. Avui hem vist tant de tot, hem perdut tant de respecte a la televisió i hem democratitzat tant els mitjans (entengui's democratitzar com a popularitzar-ne l'accés) que ja no semblen existir els sacrilegis. De fet, ni tan sols Eurovisió no s'ha guardat el respecte a si mateixa durant els últims anys. Waterloo queda ben lluny. Tot s'ha vulgaritzat molt des dels anys 70, però Eurovisió s'ha vulgaritzat a consciència. Tant, que fins i tot la intervenció de Jimmy Jump arriba a dignificar-la una mica.

No sé de què s'enfaden els de RTVE, perquè aquí no s'ha aixafat gran cosa més d'aquell any (ja en fa dos) en què una horterada com el Chikiliquatre va aixafar la coherència musical de Guille Milkyway. I al capdavall, enguany un dels competidors ha estat un element tan digne com John Cobra: de què s'indignen? Qui fa el ridícul?

Una altra cosa és que ens ho hem de fer mirar quan "deleguem" (encara que sigui involuntàriament) la nostra reivindicació d'un paper al món mitjançant bretolades. Jimmy Jump ens dóna una lliçó sobre la nostra impotència, sobre la nostra incapacitat, sobre allò que som avui encara (i sobretot després dels governs tripartits): una broma. Una caricatura. Una ombra d'allò que hauria pogut ser. Un "quiero y no puedo" o un constant nedar i guardar la roba. L'espontani d'aquest cap de setmana, com a mínim, ens ha fet riure una mica. I no es mostra preocupat per la desafecció envers Espanya, com ho està el president, sinó que la reivindica. Com deia Dalí, "l'única diferència entre un boig i jo és que jo no estic boig".

 
 

Comentaris