El 17 d’agost un règim decadent intentarà demostrar fortalesa i capacitat d’arrossegament social i mediàtic amb l’excusa de les víctimes dels atemptats de l’estiu passat a Barcelona i Cambrils. Monarquia, protocol, himnes, militars, uniformes, discursos encarcarats, pena impostada per a les televisions, exhibició de la parafernàlia de l’Estat… Tot un aparell propagandístic al servei de la legitimació del poder establert.
Per a la majoria de la societat catalana, en canvi, la vivència emocional del 17-A és Javier Martínez, pare del Xavi, aquell nen de tres anys que jugava amb un cotxe dels Mossos i que va morir a les Rambles per una causa que mai ningú no podrà entendre. El Javi Martínez, de Rubí, ens ha regalat tones d’humanitat molts dissabtes a la nit a través del FAQS, actualment el millor format d’informació política de les televisions que rebem.
En general, per als catalans, el 17 d’agost és el Javi Martínez, una persona plena d’humanitat i enteresa moral que no demana res ni ens obliga a res. Per a una minoria de monàrquics, en canvi, el símbol dels atemptats és Felip de Borbó, cap d’Estat i responsable autoatribuït de la repressió policial contra el referèndum de l’U d’Octubre. Èticament, l’un és millor que l’altre. Èticament, els uns són millors que els altres.
