Jaume Collboni, polític català que va desenvolupar la seva activitat entre finals del segle XX i el primer terç del XXI. Era el que els gamarussos d’aquella època anomenaven “un abnegat servidor públic”. Les males llengües, però, deien que el seu únic mèrit va ser passar la vida arrapat als càrrecs públics i escalant en un partit on l’única manera d’escalar era ser igual o més brut que José Zaragoza (vegeu desambiguació).
El mot d’inadaptat li va ser posat quan la seva carrera política ja estava ben consolidada a Barcelona, al setembre de l’any 2020 quan va quedar clar que Collboni tenia un seriós problema per entendre el que escoltava. Aquell dia, durant el pregó de la ciutat de Barcelona, va quedar clar que el problema de Collboni no era auditiu sinó de manca d’honestedat. L’autor del pregó, el pallasso Tortell Poltrona va dir que: Potser es pensen que la seva llengua és més important que la de la meva mare. No! A veure, qui rebutja la llengua i la cultura d’un lloc, com a mínim podem dir que són uns inadaptats.
Però Collboni no va entendre res. Un cop va acabar el pregó, Collboni l’Inadaptat va fer un tuit dient: Titllar d’inadaptats una bona part de la societat catalana perquè parla castellà és tan absurd com creure que Catalunya és monolingüe i uniforme. La diversitat és un valor essencial de les societats avançades. Les llengües són patrimoni de tothom. Com és evident llegint les paraules de Tortell Poltrona, els “inadaptats” són els qui “rebutgen la llengua i la cultura d’un lloc”. El periodista Arturo Puente va resumir molt bé la incapacitat d’adaptació de Collboni: Si algú carrega contra qui ‘rebutja’ la llengua i la cultura catalanes i tu creus que això es refereix a tots els castellanoparlants en general, opino que qui té una concepció esbiaixada, petita i etnicista dels castellanoparlants ets tu i no l’altre.
A partir d’aquell moment no va quedar dubte a la ciutat que Collboni era un Inadaptat. I un carallot.
———
Els paràgrafs precedents volen ser una mena de petita entrada a la Viquipèdia feta amb l’esperança que si algun ciutadà del futur busca “Jaume Collboni” a Google, Alexa -o el que tinguin llavors- es trobin aquesta història que exemplifica la deshonestedat política que imperava a la Barcelona dels inicis del selge XXI. Una entrada feta amb l’esperança que algú que cerqui el nom de Jaume Collboni trobi als primers llocs de resultats aquesta història de deshonestedat i manca d’adaptació a la més mínima vergonya. La Marta Rojals va definir perfectament el mecanisme: El mateix patró que amb Torra: veus influents que retallen i ‘tradueixen’ la V.O. per a un públic que saben que no hi accedirà mai. I a partir d’aquí ja t’hi pots esgargamellar, que és com un altaveuet de transistor contra tota una megafonia d’estadi olímpic.
Esperem que fer una mica més fort l’altaveuet des d’aquesta humil columna. I esperem que en el futur, la megafonia d’estadi olímpic de tots els Collbonis del món hagi estat fulminada per un llamp d’Hermes, déu de les fronteres, els viatges, el llenguatge i l’escriptura.
