Jaume Cabré, trenta anys

"Que el conte també sigui un gènere particular, d'aquells que de vegades has d'agafar pel coll i escanyar-lo fins que canti com un pardalet, és tot un consol"

Jaume Cabré (Barcelona, 1947) és un dels grans noms contemporanis de les lletres catalanes i enguany fa trenta anys que és fidel al mateix segell, Proa, que li ha vist publicar des del 1984 tota la seva producció literària, entre les quals destaquen les del cicle de Feixes: La teranyina (1984), Senyoria (1991), més Fra Junoy o l'agonia dels sons -del 1984 i publicada per Edicions 62-, o L'ombra de l'eunuc (1996). Les dues darreres obres de més volada han estat Les veus del Pamano (2004) i Jo confesso (2011).

Potser diríem que la narrativa de Cabré es fonamenta en el cicle d'obres que hem citat una mica més amunt i dues grans obres, les darreres novel·les, que més d'un lector i crític ha etiquetat amb una paraula, "monumentals", que n'indiquen l'extensió, però, sobretot, la gran qualitat i riquesa literària i lingüística. Tanmateix, i per fortuna, Cabré no s'exhaureix en aquestes dues obres, sinó que també ha conreat la narrativa breu -digueu-li relat, conte; el nom, al cap i a la fi, no fa la cosa: l'etiqueta.

Com a regal d'aniversari, Proa ha reeditat Viatge d'hivern, publicat per primera volta l'any 2000, que recull una catorzena de peces narratives breus. Al final de tot del volum, l'autor firma un epíleg que posa llum sobre la gènesi d'aquest aplec. Més enllà del crític o cronista cultural, àvid de saber com s'ha cuit tot plegat, per què i quan, el lector corrent del volum també en gaudirà, perquè les informacions que l'escriptor allibera tenen sempre una petita dosi de complementarietat a l'entorn del conte.

Crec poder afirmar que és de domini públic que les referencialitats de Cabré són en alguns casos manifestes i que ell mateix ha verbalitzat. La seva darrera obra, per exemple, és plena transversalment de música; per tot hi trobarem compositors, mestres, instruments: Música, en majúscules. Doncs bé, res de nou: llegiu l'epíleg i hi veureu que la poesia i Schubert, posem pel cas, van de bracet. Si a més a més ens trobem que aquests contes van néixer en alguns casos l'any 1982, ens trobarem en una situació clara: l'escriptor els ha parit, però en multitud d'ocasions els ha perfilat i tornat a perfilar; esmenat, escapçat i, en algun cas, descartat. Ha procurat que els fils de la narració siguin els que han de ser per tindre una peça arrodonida, que assoleixi d'omplir subtilment els buits i, alhora, ha demostrat que la seva manera de procedir vers la lletra és de màxim respecte i exigència.

"Penso que el lector, quan llegeix contes ha de ser més actiu que quan llegeix novel·les. L'espai limitat a què em referia fa un moment obliga l'escriptor a elidir, donar per suposades moltes vides prèvies, resumir en un traç tota una descripció moral o física… L'escriptor ha d'esmolar l'enginy però el lector també. L'escriptor suggereix l'àmbit, els currículums, el paisatge, l'atmosfera, i el lector els completa amb la seva lectura. I com que no es pot encabir tot físicament dins d'un conte, l'eco resultant, el record de la lectura (equivalent al record immediat d'audició en música) acaba de completar dins del lector la dimensió moral de cada conte, si és que la té.", p. 299.

Em permetré el luxe de dir que, personalment, em fa molt feliç que Cabré parli del conte en els termes que ho fa. Potser tot plegat és evident per a algú i no és res que no sapiguéssim, però per a la resta de mortals -i per a alguns encara més-, que el conte també sigui un gènere particular, d'aquells que de vegades has d'agafar pel coll i escanyar-lo fins que canti com un pardalet, és tot un consol. Gràcies, Jaume Cabré.

 
 

Comentaris