Dimecres els governs de Catalunya i d’Espanya seuran cara a cara a la Moncloa per començar a parlar sobre el conflicte. Dos governs de coalició, quatre forces polítiques en total: PSOE, Podemos-Comuns, ERC i JxCat. En les darreres eleccions espanyoles, aquestes quatre forces van sumar el 70,93% del vot a Catalunya. Es pot dir que un hipotètic acord entre elles representaria una majoria abassegadora de la societat catalana. En canvi, entre les quatre només van obtenir el 46,64% del total del vot a Espanya. Un hipotètic acord entre les quatre exclouria almenys la meitat dels espanyols.
No és un divertimento aritmètic, és la gran feblesa d’aquesta taula: representa molt bé Catalunya, però no compleix els mínims de representació imprescindibles a Espanya. Qualsevol combinació de govern imaginable a Catalunya inclou almenys dues de les quatre forces i per tant es pot donar per fet que un hipotètic acord seria respectat per la part catalana passi el que passi, però no es pot dir el mateix de la part espanyola: si hi ha alternança a Espanya, l’hipotètic acord salta pels aires amb tota seguretat. La meitat d’Espanya que no seu en aquesta taula considera una aberració el sol fet de seure a parlar de política amb els independentistes.
Una part de la taula, doncs, es pot comprometre a mantenir els acords. L’altra, no. Una visió rectilínia de la política, de les que tant abunden darrerament dins de l’independentisme, conclouria que no val la pena seure en una taula que ofereix tan poques garanties per l’altra banda. Però la política consisteix en treure el màxim profit de les cartes que tens a les mans, i ara mateix l’independentisme té una oportunitat d’or per burxar en les contradiccions de l’estat. Qualsevol petit avenç que faci la taula, per modest que sigui, crisparà la política espanyola, aprofundirà la fractura del bloc del 155, i sobretot farà aflorar de nou amb tota la cruesa l’abisme que separa l’opinió pública espanyola i la catalana. Una situació molt semblant a la provocada per l’Estatut (aquí compartit pel 80%, allà vist i viscut com una aberració), que va acabar provocant el creixement exponencial de l’independentisme. Jo, dels partits independentistes, aniria a la taula a buscar petroli: n’hi ha un jaciment.
