L’espectacle que es va viure ahir al matí va ser esperpèntic. Va tenir punts còmics, ridículs i, fins i tot, delirants. En alguns debats radiofònics semblava que s’estigués debatent el final de l’espècie humana. Tampoc n’hi havia per tant. El més sorprenent de tot plegat, però, eren les cares d’estupefacció que mostraven alguns corresponsals i tertulians en cada una de les connexions televisives davant de la seu del Tribunal Constitucional. Com si es tractés de la gala dels Òscars, els diversos reporters anaven narrant minut a minut els transcurs de l’opereta. Que si ara van esmorzar, que si després fan un cafè, que si un és més conservador o que si al cafè s’hi posen sacarina enlloc de sucre. La qüestió era tenir-nos animats. I mentre uns feien aquestes trepidants narracions al voltant de deu magistrats caducs i deslegitimats, la meitat del país restava atònita fent tota mena d’apostes i prediccions. El president Montilla fins i tot va anul•lar la seva agenda presidencial. L’opinió pública de tot un país, i aquí ve la part surrealista de la qüestió, estava segrestada per un tribunal grollerament polititzat que presumeix de tenir més semblances a un serial sud-americà que no a un òrgan judicial d’un Estat democràtic.
Però res. Finalment, tot i les ganes d’alguns telepredicadors, no vam tenir la preuada sentència. Llàstima. Segur que molts mitjans ja tenien a la cartera programes especials per analitzar les comes, els punts, les reaccions i les contrareaccions de la sentència. Tot això que hi hem guanyat. Ara diuen, però, que ens haurem d’esperar fins després de les eleccions catalanes. Per mi com si volen esperar a la inauguració de la Sagrada Família o a la designació de Madrid com a seu olímpica. M’és ben igual, la veritat. A casa ja fa mesos que sabem el veredicte. Tots coneixem la sentència fil per randa. Fins i tot la sap el gos. De fet, i ja em disculparan la pedanteria, però no ens ha costat gaire saber-la. Hem estat una mica atents i els espanyols ens han anat donant pistes. Vaja, fa anys que en van donant. No és només això de la sentència del TC. La cosa ve de lluny. I és que, al capdavall, que un tribunal completament delegitimat i terriblement polititzat hagi de dictaminar sobre la constitucionalitat d’una llei aprovada pel Parlament de Catalunya, les Corts espanyoles i referenda pels ciutadans de Catalunya és tan sols la culminació d’un procés. La gota que ha fet sobreeixir el got. Com deia abans, la cosa ve de lluny i no ens vam començar a afaitar ahir.
Fa temps que hem constatat el fracàs del model autonòmic. Que l’Estat espanyol sigui incapaç de reconèixer la seva pluralitat cultural, lingüística i política no ens ve de nou. La pressió fiscal que exerceix sobre Catalunya no va començar ahir. La manca d’infraestructures no la vam descobrir la setmana passada. Els boicots, els insults i la incomprensió de la classe política espanyola cap al mal anomenat “fet diferencial català” fa anys que dura.
El dia que arribi la sentència del TC tindrem un element més per constatar que, tot això, no ve de nou i que el veredicte, mentre les relacions amb Espanya continuïn com fins ara, fa temps que el tenim escrit.
