Cada dia passo caminant per davant de la seu d’Òmnium Cultural a Barcelona. És una façana curiosa que al primer pis, que és el que ocupa l’entitat, reitera -a totes les finestres i a la barana del balcó- la paraula “democràcia”. Immediatament a sobre, al segon, hi llueix una solitària bandera tricolor que no sembla contradir el missatge democràtic. A la resta de finestres i balcons, res.
Però cada cop és més freqüent que, a sota d’aquest paisatge plàcid, s’hi desplegin uniformats amb la bandera bicolor que va guanyar la Guerra Civil. S’hi estan hores i sempre arriben per remenar els mateixos ordinadors d’Òmnium, buscant no se sap què. El ritual es repeteix, idèntic a si mateix, quan arriben els mossos -tard, perquè no els avisen- que acaben acordonant la vorera per protegir els policies de l’Estat. Alguns conductors que passen fan sonar els clàxons en senyal de protesta i els periodistes se’ls miren, avorrits. Tot està molt vist, tot és més del mateix.
Estem a prop de quotidianitzar la humiliació. Ja no protestem, ja no maleïm. Aquesta societat necessita un Govern, d’acord, però li fan més falta encara uns lideratges nous que rescatin el catalanisme polític de l’ultratge a què se’l sotmet. Perquè l’alternativa és quedar-se mirant la façana d’Òmnium.
