Ja no ens passa

"I què és el que volem que passi? Doncs volem poder votar. Aquesta és una resposta senzilla i acceptada per una majoria important del país"

Aquesta ha estat una setmana intensa. L'anada de Joan Herrera, Marta Rovira i Jordi Turull a Madrid per representar el Parlament de Catalunya davant el Congrés dels Diputats espanyol ha ocupat gran part de les portades dels diaris i les notícies dels darrers dies. Calia anar-hi, atès que la sol•licitud que ens fos transferida la competència per convocar referèndums a través de l'article 150.2 de la Constitució era un pas més del procés per exercir el dret a decidir. Aquesta era una de les vies definides pel Consell Assessor de la Transició Nacional per convocar la consulta d'una manera negociada. Encara més —i permetin-me que hi posi un to més èpic—, els tres diputats catalans eren a Madrid perquè són la veu del 80 % d'una ciutadania —la catalana— que reivindica tossudament i democràticament la possibilitat d'exercir el dret a autodeterminar-se. És per això, i més enllà del resultat negatiu de la votació, que ja estava previst, que el ple de dimarts passat era tan rellevant.
Avui ja no és moment de recordar els gestos, les anècdotes, els encerts i els disbarats que es van poder escoltar a la cambra espanyola. Tampoc no és el moment de parlar d'una Constitució que és irreformable amb les majories actuals o de l'illa on vivia Robinson Crusoe. Tanmateix, sí que em permetran que faci una valoració general sobre el que va passar a la capital de l'estat. Per a mi, el ple de dimarts va mostrar alt i clar que una gran part dels representants polítics espanyols no entenen gens ni mica què està passant a Catalunya. No ho entenen i em fa l'efecte que no ho volen entendre.

Estirant la lletra de la cançó Ja no ens passa dels Amics de les Arts cap a la política, el que hi diuen explica molt bé quin és l'estat de la relació entre Catalunya i Espanya. I és que quan vaig escoltar-la per primer cop —i malgrat que parla d'una parella que s'acaba de casar—, vaig pensar que aquesta història d'amor frustrat pels esdeveniments de la vida i que s'acaba sobtadament es pot aplicar a moltes coses, entre les quals a la relació política entre pobles. El desencant, l'avorriment, i el "ja n'hi ha prou" dominen el capteniment de molta gent a Catalunya. Perquè, si bé és cert que "dúiem anys fent el paper" i hem intentat resoldre les topades mitjançant la reclamació de més competències i de la negociació, la relació no anava bé. El president Pasqual Maragall va intentar reformar l'estat per la via d'un federalisme i no se'n va sortir. El president Artur Mas va proposar el pacte fiscal i tampoc no se'n va sortir. Els tres comissionats del Parlament han tornat amb les mans buides. En fi, és una evidència que ara "ja no estem tant segurs que tinguem coses a fer" i "que el destí ens esperi amb els braços oberts".

A Catalunya ja hi ha massa gent que pensa que la sentència del Tribunal Constitucional del juliol del 2010 va significar un abans i un després. Els menyspreus posteriors han estat massa forts, de manera que ara cal buscar una sortida diferent. Cal cercar un nou destí marcat per l'exercici del dret a l'autodeterminació per poder votar lliurement sobre el futur del nostre país. I és que com els passa a les parelles (i aquí em permeto contradir la lletra de la cançó), arriba un punt que el got ja està massa ple. M'atreviria a dir que està gairebé a punt de vessar.

I què és el que volem que passi? Doncs volem poder votar. Aquesta és una resposta senzilla i acceptada per una majoria important del país. Tanmateix, també és evident que el govern català ha de continuar batallant perquè la consulta sigui legal. Estic convençuda que serà així, perquè el capteniment de l'executiu de Mas i del Parlament català és decidit. La unitat dels partits que reclamen la consulta és, des de dimarts, més sòlida que mai, a prova de qualsevol bomba. Escoltin la cançó i ja em diran què.








 
 

Comentaris