Ironies

"És un premi extra veure la cara d'un president o un ministre escoltant un acudit escrit per tu."

Aquest any he tornat a tenir l'honor d'escriure la gala dels Premis Gaudí de l'Academia del Cinema Català. Juntament amb dos guionistes a qui m'estimo molt: el Pau Escribano i l'Eli Pineda. Aquestes ocasions et permeten jugar amb un company agradable i esquerp, la ironia. Escriure un monòleg sabent que entre el públic hi ha famosos i polítics és especialment excitant. Com a guionista, a vegades et toca fer sarcasme o ironia sobre la política del teu país, però poques vegades tens l'opció d'escriure un acudit perquè sigui llançat en directe davant del polític de qui te'n fots. És un premi extra veure la cara d'un president o un ministre escoltant un acudit escrit per tu. Però a vegades, en una gala com aquesta, la ironia es manifesta en de manera inesperada. No per un acudit o una frase enginyosa, sinó per la pròpia realitat humana que es presenta en un esdeveniment així. I aquest diumenge es va produir un fet que és una gran lliçó sobre la importància de la perspectiva que ens condiciona a tots quan parlem del que passa a Catalunya o al món.

 

Poc després que la presidenta de l'Acadèmia fes un intens discurs sobre la importància de la cultura, de l'art i, sobretot, de la llibertat d'expressió, un grup de nois i noies van posar a prova alguns d'aquests compromisos. Aquest grup extremadament motivat per un conflicte estranger va irrompre per llençar un discurs ben preparat sobre el Kurdistan. Dubto que cap de les paraules que van dir tingui cap repercussió sobre el propi conflicte ni sobre l'esperit o la moral d'aquells que ho vam sentir. Va ser un número característic del nostre temps de consum ràpid. Però, més enllà d'aquestes obvietats, es va produir un fenomen fascinant. L'organització de la gala va abaixar el micròfon del grup rebel durant uns segons. En realitat va ser una reacció força lògica i habitual per a un cas així. La sensació de descontrol és tan extrema que intentes fer el que sigui perquè la cosa torni al camí previst. Ara bé, la ironia més bèstia va esclatar com una bomba de neutrons al mig de la platea. Després d'ovacionar el discurs institucional a favor de la llibertat d'expressió, la mateixa gala privava instintivament d'aquest dret a un grup d'anònims. Fou només un error de càlcul. Però van caler només aquells cinc segons de baixada de micròfon per veure les meravelloses contradiccions que tenim tots plegats. Una cosa és que respectin la nostra llibertat d'expressió i una de molt diferent és que haguem de respectar la dels altres.

 

 

Aquesta fotografia és important quan volem jutjar els altres. Quan un govern demana eleccions a Veneçuela mentre segueix venent armes a l'Aràbia Saudita per bombardejar gent al Iemen. Quan aplaudim un règim que fa presos polítics sense treure'ns el llaç groc del jersei. Evidentment una cosa són els nostres i una altra molt diferent són aquells que no coneixem. Una cosa és demanar llibertat d'expressió per la gent perseguida a Espanya i una altra que interrompin la nostra cerimònia parlant d'un poble que no sabem gaire bé on ubicar. La perspectiva és bàsica i a vegades, encara que ens costi d'entendre, ens juga males passades. Espero que tinguem sempre present aquest petit error ocorregut a la cerimònia dels Premis Gaudí. Crec que val la pena recordar les ironies que es produeixen quan no som capaços de jutjar les coses que ens afecten des d'un punt de vista extern. Cal molta humilitat per valorar allò que ens toca amb absoluta imparcialitat i justícia. Per no caure en l'error de pensar que si una cosa ens afecta a nosaltres és més important o injusta que si afecta a una altra persona. De manera individual i, especialment, com a poble.

 

Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?