Investir Puigdemont i prou d'excuses!

"Prou de lliris a la mà, i prou d'una barroera i ignorant estratègia de la defensa dels nostres presos que fent-los acotar el cap i renunciar a tot l'irrenunciable els faran encara víctimes més saboroses d'un Estat que ni oblida ni perdona"

Una constant durant aquest període políticament incert anomenat procés rau en el fet que cada cop que l'independentisme experimenta un suposat fracàs o un moment de confusió la conseqüència acaba essent una "sobrerreacció" unionista que, lluny de donar-los la victòria definitiva, ajuda a refer ponts sobiranistes i a un retorn a una unitat malauradament no massa duradora. Es veié durant el conjunt de successos del mes d'octubre, amb l'aplicació del 155 o amb els empresonaments que, amb entrades i sortides, s'han anat produint fins a la mateixa data d'avui. Ara, detingut Puigdemont i sigui quin sigui el seu destí judicial, des de la volguda llibertat fins la indesitjable presó espanyola, veurem si l'independentisme resta entossudit a fer reeixir el somni de la independència en forma de república. Els grans pobles es creixen davant les adversitats i ara no és moment de vacil·lar, és moment d'avançar com no es feu el proppassat i tristament recordat mes d'octubre. Puigdemont ha reconegut el seu error i ara és moment d'esmenar la plana i amb tota probabilitat amb nous lideratges que superin els límits dels vells. Altrament, el procés cap a la independència corre el perill d'entrar en un atzucac, en una sort de cercle llòbrec i viciós, de pau calenta o guerra freda i de manteniment de trinxera. Aquest escenari no és bo per ningú, però és especialment nociu pels independentistes atès que, pensem el que pensem, Catalunya continua formant part d'Espanya i a casa meva la única República que veig és en forma de llibre i d'un tal Plató. O sigui renovar-se per guanyar a menys que vulguem desistir, però prou mitges tintes, eufemismes que emmascaren covardies i creure's allò del referèndum pactat amb un estat que frueix amb el patiment de la nostra gent. Dignitat diví tresor.

 

Diu bé la senyora Ponsatí, exemple de dignitat i coratge, que "després del l'1 d'octubre tot han estat fracassos". No diu bé la mateixa senyora quan expressa que "el meu pas per la política no ha valgut La pena". No ho diu bé perquè, tot i que desconeguda pel gran públic, ha estat un exemple de coherència, patriotisme i valentia en uns moments d'inconsciència, dubte i molta ingenuïtat de la part sobiranista. Aquesta catedràtica d'economia ja plantà cara a tot un govern espanyol manifestant-se a favor del país i la democràcia després del 9-N, la qual cosa li valgué l'escarni de l'executiu i perdre una important i prestigiosa beca als Estats Units. El seu és un exemple de dignitat i compromís d'una persona que ficant-se en política clarament es ficava en problemes. Santi Vila i Clara Ponsatí, la nit i el dia. En Santi Vila és dolent i pervers però no és l'únic que en aquests temps ha fet un paper d'estrassa. Seguint amb la nostra heroïna, ella ha expressat que s'esperava una actitud "molt virulenta" per part de l'Estat; ella certament sí, però i la resta de líders què caram s'esperaven en forma de reacció d'un Estat com l'espanyol hereu directe, malgrat transicions i mandangues vàries, del règim franquista? Eren, com així sembla, tan inconscients de creure que amb quatre manifestacions, molt ben forjades elles i, amb contagiosos somriures podríem els catalans i la seva classe dirigent desballestar un estat, decadent però sempre orgullós i arrauxat, com Espanya? No confonc el botxí amb el condemnat o el desvalgut i aquests darrers els posem nosaltres, però o comencem a fer autocrítica i a obrir els ulls a l'actual "Santa innocència" o la independència la deixem per un altre de segle i també per d'altres de protagonistes. Prou de lliris a la mà, i prou, si m'ho permeten, d'una barroera i ignorant estratègia de la defensa dels nostres presos que fent-los acotar el cap i renunciar a tot l'irrenunciable els faran encara víctimes més saboroses d'un Estat que ni oblida ni perdona. Tants anys formant part d'Espanya i tan poc que coneixem Castella i els seus usos i costums!

 

 

Altres protagonistes són els que, en cas de voluntat política i la persistència del suport popular, estan cridats a fer reeixir la independència. La Sagrada Bíblia ens explica que Déu castigà a Moisès per haver dubtat de la seva paraula i, en conseqüència, el condemnà a no entrar a la Terra Promesa. La Bíblia es dura i la independència requereix de gent dura i d'individus fets d'una peça. A banda de la Ponsatí, que a voltes ha semblat més "puigdemontista" que el propi Carles i ja no diem el seu partit, de durs i ferms en tot aquesta aventura en forma d'enrenou s'han trobat a faltar. És per això que d'aquí a unes generacions, si la independència arriba a bon port, haurem de fer creure a la gent, els pobles tendeixen a edulcorar en llurs històries els fets rellevants, que una classe de polítics, sempre empesos per la gent i a voltes a contracor, ens van dur fins al mur, ara de lamentacions seguint amb els episodis bíblics, i una altra generació de polítics i líders socials feu el salt final i definitiu. El dubte davant de moments d'especial importància –cas de les dues declaracions de pseudo i onírica independència- han fet molt mal i ens ha fet passar de tenir la iniciativa política a esdevenir un moviment resistencial. I de resistencial a residual no hi ha un camí gaire lluny. La política com bé sabia George Wahington o Lenin, per esmentar dos líders no especialment similars, exigeix d'audàcia i de dubtes pocs i veloçment gestionats. Som a temps de reaccionar i a manca d'un gran xef com era el també "indepe" Santamaria encara podem dir que tenim la millor matèria prima que és la nostra gent. Podem fer-ho si volem i crec que el poble, a diferència d'una determinada classe política superada per fets i esdeveniments, si que ho vol. No investir Puigdemont és retornar a l'autonomisme i claudicar amb el 155, ara ja no tenim excuses. Hem tingut un president a l'exili i, ara si cal, en tindrem un en una presó. Avanti popolo!

 

Comentaris