Voltaire ja va advertir el fet que viure en una societat cada vegada més intolerant implicava la disminució de les llibertats individuals. En un moment de la nostra història on els temors de Voltaire semblaven cosa del passat, ara recaiem en el vell mal de no tolerar a aquells que dissenteixen sobre les nostres opinions. Havíem cregut que tenint una adequada educació, un major respecte religiós, una àmplia oferta de mitjans de comunicació i una democràcia ja consolidada hauríem exorcitzat dels nostres cossos al diable de la intolerància, la ira i la fúria. Ara advertim que les societats estan establint la intolerància com un valor en alça. Ara sabem que el món avança considerant la manca de llibertats com un mal menor que cal acceptar per no perdre els nostres privilegis. Les denominades democràcies liberals ja certifiquen estar malaltes, desgastades i derrotades per fórmules polítiques que s’assemblen cada vegada més a aquests països desolats per dictadures, simulacres de democràcies o nacionalismes autoritaris que abans tant criticàvem. La normalització de la intolerància queda perfectament dibuixada quan fem un volt pel món i veiem que la democràcia va sent desplaçada per una eufòria que proclama el tancament de fronteres i la retallada de llibertats de les minories.
A l’Índia els dalit, els impurs, pària, oprimit, són discriminats fins al punt que aquells que es converteixen al cristianisme i que representen més de 20 milions d’habitants són perseguits pel mateix govern i les seves entitats. Fernando d’Haro en el seu llibre No me lamento, la persecución de los cristianos en la India denuncia la dimensió d’una tragèdia que el món occidental tolera : “cada divuit minuts es porta a terme un crim contra els dalit; tots els dies tres dones dels sense casta són violades, gairebé el quaranta per cent viu per sota del llindar de la pobresa, més del cinquanta per cent dels nens estan desnodrits, el vuitanta-tres per cent mor abans del primer any de vida i el dotze per cent abans de fer cinc anys; el quaranta-cinc per cent dels dalit és analfabet”. En el seu assaig La fortaleza asediada, Josep Maria Martí Font i Christophe Barbier assenyalen que a Suècia, Noruega, Dinamarca i Finlàndia existeixen partits dels quals la principal senya d’identitat és el rebuig a la immigració, i són formacions que integren les coalicions de govern o almenys tenen pes suficient per a ser determinants en la configuració de l’acció política amb propostes de nacionalisme del benestar. A la Xina, les llibertats individuals són subordinades al bé del partit comunista. Una societat pletòrica d’èxits econòmics però on ha triomfat la societat Gran germà de George Orwell. A Rússia, el Govern de Putin governa sobre la vida i la mort dels seus ciutadans. A Itàlia, el gran Salvini basa la seva política en la xenofòbia i en potenciar el sentiment antiimmigratori. Als EUA, el mur de Trump a la frontera amb Mèxic té com a objecte evitar l’arribada dels bàrbars. Com ja va expressar a principis de segle el poeta grec Kavafis “I ara ja sense bàrbars què serà de nosaltres? Aquests homes eren una certa solució”. A Corea del Nord, només hem de veure les imatges desolades d’homes i dones atrapats en la lògica controladora de l’excèntric dictador Kim Jong-un per advertir el preu que ha de pagar una societat en acceptar la servitud voluntària al règim. El còmic/documental de Guy Delisle, Pyongyang ens mostra com una distopia triomfa quan hauria d’haver triomfat una utopia d’igualtat i fraternitat. A Turquia, el nacionalista Erdogan segueix creant la il·lusió en els seus ciutadans que viuen en una veritable democràcia, com a Veneçuela. Un informe publicat pel Centre d’Investigacions Pew situa a Hongria com el país més xenòfob d’Europa, on els refugiats són considerats com a amenaça terrorista. Cuba, Bielorússia, Tadjikistan, Azerbaidjan, Kazakhstan, Turkmenistan, Uzbekistan, Gàmbia, Mauritània, el Txad, Sudan, Eritrea, Djibouti, Somàlia, Etiòpia, Sudan del Sud, República Centreafricana, Camerun, Guinea Equatorial, Gabon, Congo, Uganda, Ruanda, Burundi, Angola, Zimbàbue, Swazilàndia, Algèria, Líbia, Jordània, Síria, Iran, Aràbia Saudita, Emirats Àrabs Units, Iemen, Qatar, Bahrain, Oman, Brunei, Tailàndia, Myanmar, Cambodja, Vietnam, Afganistan i Laos són dictadures. Tot un món totalitari, intransigent i opressiu on la globalització avança com a promesa de creació d’un nou món sense que arribem a qüestionar l’avanç d’una alarmant intolerància política i social que promou aixecar noves fronteres.
