No sé si Toni Comín volia que es difongués el seguit de missatges que Carles Puigdemont li va enviar en un moment, diu, de feblesa (confirmant així, tot sigui dit, que són certs). Als efectes del que segueix, una reflexió sobre els drets eventualment conculcats en la captació/difusió, això és irrellevant, com també ho és que ells hagin pogut violar altres drets i les lleis que ara esgrimeixen com a fonament dels propis. Perquè la grandesa de l’Estat de dret rau en la seva aparent contradicció: els drets reconeguts a les persones no ho són pel seu bon comportament o per la fidelitat que es tingui als seus postulats. Tenen límits, contra el que alguns creuen o diuen creure, però els drets fonamentals són anteriors, inalienables, irrenunciables, imprescriptibles.
La interceptació de les comunicacions, també de les tan vulnerables fetes amb un telèfon mòbil, està prohibida a qualsevol tercer sense la prèvia autorització judicial. També està prohibit als periodistes, per molt noticiable que sigui el missatge interceptat. És potser el coneixement d’aquest límit absolut el que ha fet dir al periodista que (al estil del què en el seu dir va ser l’argument de la SER quan va captar unes polèmiques declaracions de Txiqui Benegas sobre el “deu” Felipe González) mai va voler captar la pantalla del mòbil i que els missatges van quedar enregistrats en el que es diu en comunicació “imatges de recurs”, filmació complementària a la central que, en ser visionada, va permetre descobrir els polèmics missatges. Perquè la primera justificació que es va donar per part del mitjà, la de què no viola la intimitat perquè es tracta d’informació política rellevant (estaria per veure que en política no pugui haver intimitat…) en res condiciona el secret de les comunicacions, un dret fonamental que protegeix el canal de comunicació (el bé jurídic) amb independència de què el contingut sigui íntim.
A la intimitat i a la seva protecció es dedica, no en va, un altre article de la Constitució, on a més queden reflectides les limitacions que, com en molts altres casos, pot tenir per trobar-se amb altres drets de tercers. La ponderació entre la intimitat i el dret a la informació ve determinada per la noticiabilitat del fet. És difícil no reconèixer la transcendència política d’uns missatges que reflecteixen l’estat d’ànim del candidat Puigdemont davant el gir dels esdeveniments, l’actitud d’ERC i del poder judicial, les desercions més o menys explícites del pla de la unilateralitat. Però aquesta dimensió de notícia dels missatges i l’eventual blindatge de la seva difusió per part dels mitjans de comunicacions no treu un bri a la contundència del secret a les comunicacions com a dret fonamental.
I tot plegat serveix per recordar la grandesa del pacte constitucional que tants cops s’ha menystingut per uns i altres en el últims temps amb espúries interpretacions que no han fet altre cosa que palesar que, en aquest cas, la dita s’ha de formular a l’inrevés: quin bon amo aquesta Constitució si tingués millors servents!
