Aquest tuit em va fer riure molt:
De veritat, amb tanta cursileria sembla que l’Obama us faci un petó al front cada nit abans d’anar a dormir!
— Marina Porras Martí (@mporrasmarti) 20 de gener de 2017
Més enllà de l’ocurrència i la gràcia que pugui fer o no, aquest pensament de la Marina m’ha anat venint al cap una i altra vegada cada cop que he escoltat o llegit alguna cosa relacionada amb la presa de possessió i els primers dies de mandat del nou president dels Estats Units. Com va passar després de les eleccions, ningú o gairebé ningú intenta explicar què ha passat o quins motius han portat aquest estrambòtic personatge a ocupar el despatx més important i poderós del planeta. La majoria dels media i dels mediàtics segueixen instal·lats en l’estupor i en l’insult. És la conseqüència d’anar de sobrat i haver estat incapaç de combatre amb arguments. Qui necessita arguments per convéncer quan has vingut al món a tenir raó?
¿Saben qué pasa cuando uno acostumbra a leer y escuchar sólo a quien piensa como uno? Sorpresas. pic.twitter.com/ssvcHGcRgc
— Alejo Schapire (@aschapire) 21 de gener de 2017
Ahir en Jordi Barbeta va dir una cosa als micròfons de RAC1 que va passar bastant desapercebuda dins el follón tertulià dels dijous a can Basté: que la ja famosa marxa de les dones de Washington recollia totes les causes nobles del món mundial però no hi havia ni rastre dels sindicats, ni rastre del món obrer, ni rastre de totes aquestes classes mitjanes ferides per la crisi, o per una presidència que, al costat de moviments audaços com l’Obamacare, ha imposat una agenda ideològica que ataca valors que alguna gent consideren molt profunds, i que potser ha dividit encara més a la societat nord-americana. I al final ha resultat que aquesta gent existeix i vota.
A lo mejor es hora ya de bajarse del pedestal de la arrogancia intelectual y la superioridad y arremangarse para entender su gran fuerza.
— Francesc Pujol (@NewsReputation) 10 de novembre de 2016
Tota aquesta tirallonga de tuits del professor Francesc Pujol em serveix per pensar en tota aquesta gent que calla, però vota. Gent que ha d’aguantar la pressió d’un discurs únic als mitjans que repeteix constantment que ets ruc perquè mires Tele5, que ets un fatxa perquè ets un patriota, que ets un insolidari perquè no vols pagar pisos socials (o certs subsidis), que ets de dretes perquè ets catòlic, o un neoliberal perquè defenses la llibertat d’ensenyament o la col·laboració público-privada. I aquesta gent, que no és tant ruc com creuen certs polítics, cert periodisme i certa pseudo-intel·lectualitat progressista, calla… i vota. El professor de filosofia Jordi Graupera explicava fa una setmana al seu article “La carnisseria i la dignitat” que, del discurs de Donald Trump en la seva presa de possessió en destacava sobretot una frase: «traurem la gent de les prestacions socials i la posarem a treballar». Una intuïció, deia l’article, que faríem bé d’escoltar. Perquè aquest és un pensament amb el qual molta gent normal i corrent, que no és fatxa, ni xenòfoba, ni homòfoba, ni masclista, està d’acord. I perquè és un pensament absent del discurs de la majoria de polítics avui. Potser ens hauríem de preguntar per què s’ha regalat aquest missatge a personatges com Donald Trump, i per què tants polítics a banda i banda de l’espectre ideològic han canviat els valors per les consignes, l’exigència per la transigència, les idees pels tuits. Per què hi ha tant poc talent dins els quadres dels partits, i per què els millors no volen dedicar-se a la política, o en marxen espantats. Massa interrogants. I parlant d’interrogants:
Escoltant Trump. Fora del papa Francesc, quin líder mundial queda que pugui exercir un lideratge moral que traspassi fronteres i ideologies?
— Eduard Voltas (@eduardvoltas) 20 de gener de 2017
Aquest tuit ja no em va fer riure tant. Perquè en Voltas té més raó que un sant. I perquè la seva pregunta continua sense resposta.
