Insults

 

Mai m'han agradat els insults. Redueixen a una paraulota malsonant la complexitat del raonament polític que hi pugui haver al darrere. Denoten la manca de voluntat todoroviana de voler-te posar en la pell de l'altre i entendre el perquè de les seves paraules, creences o accions. Sectarisme traduït en incapacitat pel diàleg, per bastir des de la discrepància, per arribar a consensos o pactar els dissensos. Insultar en política és tancar-se a la teva veritat, i aquesta és irremeiablement subjectiva.

 

No entenc a aquells que, setmana rere setmana, no es cansen de predicar consignes partidistes carregant contra aquells que en dissenteixen. Restar enlloc de sumar. Dinamitar enlloc de bastir ponts. Absolutisme reial. Llops polítics en pell de corders. Dir una cosa i fer exactament el contrari.  Porta tancada a lluites compartides, tot per l'elixir embriagador de l'hegemonia. Borratxera de poder amb barra lliure de desqualificacions. Sapigueu que l'única persona autoritzada per donar lliçons és una mare, i la meva em deia que l'empatia mou muntanyes. Perdoneu-me per no creure en cap messies, només tinc fe en la tossuderia d'un poble organitzat que vol ser lliure. 

 

Em sap greu però per mi no hi ha hiperventilats, ni purs ni impurs. Ni friquis. No hi ha ni traïdors ni covards. Ni mossens. No conec a cap venut ni a cap comprat que votés l'1 d'octubre en el referèndum d'autodeterminació. No hi ha salva-pàtries, ni espanyols, com si poguéssim fer servir aquest gentilici en to despectiu. Qui ens pensem que som? Testosterona que per no entrar en debats polítics ens diu malfollades, putes, lletges o lesbianes. No hi ha cap puta Espanya, només un Estat repressor.

 

Voler imposar el teu discurs amb la desqualificació premeditada del teu adversari polític potser et carrega de raons, però t'invalida moralment com a interlocutor d'estratègies republicanes compartides. L'única puresa que conec és la de l'aigua del Pirineu, i encara. Si dissentim, parlem-ne. Si ens allunyem, diguem-ho. Si discrepem de l'estratègia, seiem en una taula de respecte. Escoltar, pausadament, sense fotos ni titulars. Cal obrir la porta de casa metafòricament i rebre als adversaris, negar-s'hi denota una aterradora manca d'intel·ligència política. Cuixartisme a tort i a dret, si us plau, que la victòria serà col·lectiva o no serà.

 

 

Tots ens vam equivocar en major o menor mesura. Tots hem de ser honestos, amb nosaltres i amb la gent que va rebre les hòsties defensant escoles. Tots ens hem de respectar, doncs estem condemnats a entendre'ns si volen guanyar. Ni Madiba ho va fer sol, ens agradi o no, aquí tothom és necessari per bastir la República. Que la fraternitat antirepressiva, antifeixista i democràtica d'aquell tres d'octubre torni davant el feixisme que campa impunement per carrers i platós de televisió. Contra la mentida, el negacionisme i la violència. L'única esperança d'aquest racó de la Mediterrània és un front democràtic que faci de cordó sanitari i faci caure la bastida franquista del 78 per sempre més. Enfoquem aquí i deixem-nos d'egos, partidismes, testosterones i tonteries.

 

Comentaris