La xerrameca retòrica del president Sánchez sobre autogovern i referèndum, independència i convivència molt a to amb el barroquisme llatinoamericà, volia ser la seva resposta a l’exigència dels presidents Puigdemont i Torra de plantejar alguna proposta concreta per a Catalunya. La buida retòrica unionista es cuirassa amb la promesa d’aplicar l’article 155 en el cas de que els independentistes no s’avinguessin a acceptar com a solució un retorna la via estatutària. Així es calmava igualment al sector més feixista de la dreta espanyola en el qual figura en posició prominent l’actual ministre d’Assumptes Catalans, José Borrell.
A continuació, totes les mirades van convergir en el Teatre Nacional de Catalunya, on pronunciaria un discurs sobre “el nostre moment”, el president Torra, del que s’esperava una resposta al president espanyol. Sens dubte recordant que Sánchez havia qualificat les seves declaracions de “retòrica inflamada”, el MHP va articular una intervenció en to moderat però contingut radical. Suaviter in modo, fortiter in re.
Parlava el president de la Generalitat, la més alta institució catalana, però també el polític independentista que, junt amb els de la seva generació, ha donat el pas decisiu de convertir el catalanisme clàssic en independentisme i de formular un projecte i programa cap a la República Catalana Independent. El seu discurs va ser una resposta a les foteses confuses i les amenaces concretes del president espanyol i, des del principi, va deixar clares tres coses: no s’accepta l’existència de presos/es i exiliats/des polítics i no s’abandona l’objectiu de la independència.
Això era el camp dels “nos” que va arrencar intensos aplaudiments entre un nombrós públic identificat amb l’objectiu independentista. En el camp de les propostes (en dues ocasions va insistir Torra en que no parlava per presentar una protesta, sinó una proposta), una va estar present del principi al final: ànim negociador per buscar una solució negociada amb l’Estat espanyol la fórmula de la qual ha de ser allò que sempre ha reclamat l’independentisme català i algun grupuscle de l’esquerra espanyola: un referèndum d’autodeterminació vinculant a Catalunya amb mediació internacional.
Dit en altres termes: l’independentisme no s’arronsa davant de les enganyifes estatutàries ni davant de les amenaces i manté ferma la seva posició.
Com a president de la Generalitat era suficient per clarificar la situació. Com a polític de compromís independentista i llarga trajectòria, afegiria alguna cosa més. El president va parlar de les institucions, el Govern, el Parlament. El polític del moviment, de la gent, d’ell mateix. I també aquí el discurs —que va ser un discurs a la nació catalana en un moment crucial— va exposar la situació en tota la seva complexitat i perspectives. L’independentisme, va dir, descansa sobre tres pilars: les institucions, els partits i associacions i la ciutadania.
Amb la vista posada en les pròximes convocatòries de l’11 setembre i l’1 d’octubre, va confirmar que aquests aniversaris assenyalen l’hora de la gent. Va ser la gent —és la gent, el poble català— que ha encès aquest moviment, l’ha tret endavant, l’ha sostingut, ha defensat la República amb el seu sacrifici davant de la barbàrie repressiva de l’Estat espanyol. Al llarg d’aquest any, cadascú ha complert el seu deure. Hi ha gent a la presó, gent a l’exili, centenars de persones represaliades, processades, perseguides, per defensar el dret d’autodeterminació dels catalans.
I ara, ¿què? Va preguntar el president en un parell d’ocasions. Ara torna a ser el moment de la gent. Com si fos una carrera de relleus. A la Diada, l’1-O i el 3-O i també a la gran marxa cívica pels drets polítics i socials que el president convoca amb un eco de la famosa a Washington en temps de Martin Luther King es dona el reconeixement de que és el poble qui ha de mostrar el camí, amb la seguretat que el seu nou mandat es posarà en pràctica com es va posar l’anterior.
Seria bo que els demòcrates espanyols —que algun quedarà— escoltés la veu del MHP quan els anima a seguir l’exemple català. Però no és imprescindible.
Clar en un discurs temperat però emocionat s’ha vist que ningú flaqueja en la consecució de l’objectiu d’una República Catalana independent al cor d’una Europa que haurà reconegut i emparat la justícia de la seva lluita per la llibertat.
