TV3 ens ha obsequiat recentment amb un importantíssim assaig sobre la feminitat anomenat Infidels. La sèrie té un interès altíssim, i no només perquè mostra novament que Ingrid Rubio podrà seguir guanyant-se la vida fent la sempiterna cara de babaua que tots li coneixem. Infidels mostra molt més; com saben, ens presenta cinc dones afectades per la infidelitat o bé temptades pels efluvis motrius de la traïció sexual. Però la novetat radica precisament en la concepció que els seus guionistes tenen del sexe. Per comparar-ho amb unes seves il•lustres germanes anglosaxones, seria bo recordar algun aspecte dels personatges de l’arxiconeguda (i repetida ad nauseam) Sexe a Nova York. Per a les lloques novaiorqueses, sempre a la recerca de l’home perfecte, el sexe sempre vehiculava, d’alguna manera o altra, alguna cosa relativa a l’amor. Les dones follaven per divertir-se, és cert, però sobretot per trobar la parella perfecta o per imposar-se un sentiment amorós (com així certifica el final de la sèrie). La lúdica Samantha Jones, una hiperbòlica tigressa menjahomes, hi era descrita pels guionistes com una persona que amuntegava mascles a l’agenda del cony, és cert, però deixaven ben clar que actuava per falta d’amor o per manca de fe en la masculinitat; el seu gaudi, insisteixo, era visualitzat com una mera repetició frívola de posturetes, descrites –això sí- amb un vocabulari prou adient com per escandalitzar les tietes més limitades de Wisconsin.
Si a Sex and the City el sexe era un mer vehicle de l’amor, a Infidels l’operació esdevé radicalment inversa, i molt més interessant. Per aquestes noies, ni la infidelitat ni l’amor són afers que tinguin gaire relació amb el sexe, sinó que remeten a un sentiment d’alliberament causat per una situació opressiva. La Paula s’està morint i decideix follar-se l’amor de la seva vida, per retenir la felicitat naïve pròpia de la infantesa; la Joana somnia insistentment pimplar-se el veí de dalt, gran proveïdor de sal, perquè sospita (amb raó) que el seu marit té a Buenos Aires quelcom més que una feina ben pagada i una bona dosi de churrasco; la Lídia no para d’enllitar a jovenets simpàtics, perquè no sap admetre la mort del seu marit, encarnació de l’home perfecte, a qui no vol ser espiritualment infidel; la conservadora Cruz només engalta el seu jefe després de saber que el seu marit aprofita les seves hores lliures per satisfer alegrement a una rossa pituda… Simptomàticament, l’única infidelitat sexual femenina que es basa en el desig carnal hi apareix de la mà de l’Arlet (deliciosa Aina Clotet, per cert), que es debat entre satisfer a un xicot calcat a un peluix i canviar el fal•lus d’aquest bon jan pels pits de la seva instructora de natació; el desig només arriba, en definitiva, per un canvi de registre i discurs sexual ben radical. Com veuen, la dona catalana no folla per plaer, sinó per resoldre un conflicte moral.
Pel que fa als mascles, com poden entendre perfectament, la situació és d’una seriositat alarmant. Si la pauta d’Infidels es popularitza, les nostres femelles no cercaran les polles alienes a causa d’un ardent desig corporal, o perquè s’enamorin inexorablement d’un altre manso, sinó per resoldre la seva creixent inestabilitat moral. Vist que –desenganyem-nos i siguem valents- habitem en el si d’una societat profundament líquida, on les crisis ètiques són a l’ordre del dia, es poden imaginar que el sentiment de fragilitat que experimentarem els individus masculins catalans serà cada vegada més latent. Jo estic tranquil, car veig astorat que la meva princesa –últimament- es passa el dia llegint l’Enquiridió d’Epictet, llibre on, com sabrà qualsevol totxo, el savi-esclau recomanava eliminar les crisis existencials a base de resignació i acceptació del fat. Però ho adverteixo als meus congèneres; hi ha un nou enemic anomenat crisi existencial. I la dona catalana, mercès a Infidels, se la cura a base de banyes. Això sí, la pobra innocent no gaudeix amb el fal•lus aliè. Qui no es consola, etc…
