La tendència actual és mostrar-se en públic amb aplom, seguretat i amb moltes certeses per emetre als nostres interlocutors l’angoixant missatge que tenim tot sota control. L’artifici desapareix quan un fet inesperat es creua en el camí. Si tracem un mapa de la nostra vida, observarem com l’inesperat ha estat més determinant que la rutina. Inesperat, i no per no ser esperat, és el nostre naixement. També ho és la solemne mort i tot allò que s’obre davant el meravellós. Julien Green, mentre absorbia els ensenyaments de la Bíblia, va veure com avançava l’esvàstica en la seva segona pàtria que era França.
Inesperat no és exactament el contrari del que esperem sinó més aviat el que no arribem a dominar. El descens a la tristesa ens emmudeix fins que sentim els sorolls discontinus de la vida i advertim que l’inesperat és el que escorem per derrotar els dies grisos. Tots esperem el pitjor com una formiga que s’aprovisiona per a un fred hivern i ens declarem temorosos d’aconseguir el gaudi de la cigala. La cigala només anhela que l’atrapi l’inesperat, el que s’escapa al seu control: per això canta. Per aquesta raó, la cigala sobreviurà a l’hivern, per a cantar-ho; i per això la formiga s’amagarà amb les seves riqueses en un lloc fosc on no hi ha ni dia ni nit. Hi ha trobades inesperades que hem esperat tota la vida i quan arriben segueixen sent inesperades, provocant que assolim l’estrany plaer de les pulsions del cor. Cada notícia, per inesperada que sigui, la pressentim.
La intuïció, tan contrària a la raó, ens diu que els daus rodaran encara que no sapiguem quin número donaran. L’inesperat és el que esperem tots, siguem francs. Ho esperem amb ànsia perquè ens atordeix tant com el que no dominem. El que només espera que li passi el que planifica es perd la meravella de l’espontani, el fortuït, casual, sobtat i impensat. L’impensat es desplega davant els nostres ulls amb la força d’un canvi, brusc o suau, que fa canviar el curs de les coses. Si contemplem la nostra vida, veurem que des de la nostra infància tot es fon en una continuïtat perfecta que mai haguéssim esperat. La sorpresa, per a ser sorpresa, ha de sorprendre, un no pot sospitar que la rebrà, de la mateixa manera que les bromes perden tota la seva potència quan un les veu venir. Tot això ens porta a advertir que res del que vivim s’ha pogut traçar prèviament. Ha estat el resultat de la nostra capacitat d’adaptació al contingent. Així doncs, celebrem l’inesperat com el que realment desitgem per sortir del nostre somni esgotador.
