Fins el moment en què les CUP van mirar el calendari i van decidir tirar pel dret amb la campanya pel 9N, havíem observat amb certa curiositat una sorprenent complicitat entre Convergència i les CUP, malgrat l’enorme distància ideològica. Una complicitat forçosament circumstancial a causa del moment polític que estem vivim. Però una complicitat, malgrat tot, que va quedar prou ben il·lustrada durant el debat de política general que va tenir al Parlament de Catalunya a finals de setembre. Les intervencions, les rèpliques i les contrarèpliques entre Mas, Fernández i Arrufat van ser un dels millors capítols de la nostra història parlamentària recent. Ho van ser per les formes, adultes i exquisides, i ho van ser sobretot pel fons: estaven amarades de determinació, generositat, coneixement i anàlisi política poc partidista.
Més tard, dilluns 13 d’octubre, en el decurs de la trobada en què es va escenificar la trencadissa de la unitat entre les formacions polítiques que havien fet possible l’acord per a la data i la pregunta de la consulta, em consta que el màxim punt d’acord va ser, precisament, entre les CUP i Convergència. L’Esquerra Independentista s’hi va presentar amb una llista de deu punts i el president Mas en va acceptar sis. En el mateix moment i en el mateix lloc, Junqueras s’afanyava a escriure el comunicat amb què pensava justificar deixar la taula de negociació i els ecosocialistes s’aixecaven amb pressa per poder sortir els primers i explicar a la premsa que donaven per trencat el front comú per a la consulta.
M’atreveixo a apuntar tres raonaments que potser ens ajuden a entendre els posicionaments actuals de cadascun d’aquests actors polítics:
1.El procés d’autodeterminació que vivim a Catalunya té lloc en un context polític europeu en què els partits han evidenciat una crisi de model que provoca distància amb la ciutadania. Paradoxalment, a Catalunya ocorre el cas contrari: observem una societat civil organitzada que vetlla i reclama que els partits polítics assumeixin un paper determinant en aquest moment polític crucial. Tots? No, especialment aquells que evidencien la voluntat de trencament amb les pròpies inèrcies i volen formar part d’una nova cultura política.
2.Dels partits que formen part del bloc sobiranista n’hi ha tres que clarament són hostatges de les pròpies inèrcies: Iniciativa s’ha vist desbordada per nous moviments socials amb voluntat de transformació política que deixen en evidència el seu caràcter i la seva integració a un sistema que combaten de forma retòrica però que han refermat en el dia a dia (la direcció del departament d’Interior durant els tripartits o el suport continu als governs socialistes de la ciutat de Barcelona en són l’exemple més destacat). Unió viu un procés d’interregne en què mana –encara i molt- un Duran absolutament convençut de la necessitat d’una Catalunya espanyola i un rebuig frontal a les tesis independentistes. I ERC continua essent un partit independentista, ho ha estat sempre, incapaç de desempallegar-se de la incomoditat que els genera una entesa amb Convergència tot i ser un element clau i imprescindible, precisament, per assolir la independència. Cap dels tres, doncs –i em refereixo a les seves estructures, no pas a les seves militàncies i ja no diguem als seus votants-, no ha fet un canvi profund en la seva cultura política.
3.Convergència, per la seva banda, ha realitzat la transformació política i el gir copernicà més brusc que ha observat la nostra història política contemporània: de ser un partit autonomista amb voluntat de modernitzar l’Estat espanyol ha passat a ser una formació que reclama, amb totes les lletres i sense cap angúnia, un Estat propi per a Catalunya. És un canvi profund i radical de la seva cultura política que curiosament la reconnecta amb bona part del seu electorat i en el qual influeix, en contra del que esperava l’Estat espanyol, la necessitat de deixar enrere noms i postulats que han definit la seva trajectòria fins ara. I, finalment, les CUP són la materialització d’una nova cultura política al Parlament de Catalunya. No només no són esclaus de les seves inèrcies sinó que s’alimenten de les inèrcies d’un treball local que, vist des d’ara, va ser injustament silenciat i invisibilitzat pels mitjans durant la seva època extraparlamentària. Sobretot si ho comparem amb l’espai mediàtic i les repercussions que tenen avui nous moviments polítics que no compten, encara, amb cap representació política institucional.
És des d’aquesta perspectiva que em permeto apuntar que les complicitats amb regust antic que hem viscut recentment entre Esquerra i Iniciativa, la sorprenent sintonia puntual entre les CUP i Convergència, o aquesta posició exògena que s’ha autoatorgat Unió tenen molt a veure amb el fet de ser, d’una banda, formacions polítiques hostatges d’unes inèrcies que coarten la seva capacitat d’actuació en un nou estadi nacional en què les velles normes i els vells recursos han quedat definitivament obsolets o, de l’altra, formacions que generen i s’incorporen –amb posicionaments diferenciats- a una nova cultura política que talla d’arrel no només amb les coordenades espanyoles de l’autonomisme sinó amb les coordenades i els rols establerts que han guiat la política catalana durant els darrers trenta anys.
