Indults o amnistia. I si Fouché visqués a la Moncloa?

"El que beneficia realment posar el debat dels indults sobre la taula són les expectatives electorals del PSC i dels comuns"

Stefan Zweig escriu, a Salzburg el 1929, sobre el ministre francès Joseph Fouché (1759-1820): “A la vida real, a l’esfera del poder polític, poques vegades –i això cal recalcar-ho com a advertiment davant de tota credulitat política– són determinants les figures superiors, els homes d’idees pures, sinó més aviat les que pertanyen a una classe menys valuosa, però més hàbil: les figures de segon pla”. Fouché va somiar amb la cúspide del poder, però gairebé sempre es va quedar un graó per sota d’aquells qui li feien de parallamps, servint totes les idees, controlant l’ara conegut com a sottogoverno i les clavegueres de l’Estat: diputat de la Convenció del 1792, mitrailleur de Lió, ministre del Director, del Consolat i del totpoderós Napoleó. Sempre manegant i amagant informació rellevant, sempre anticipant-se a la jugada en una França convulsa pels esdeveniments revolucionaris.

No m’entenguin malament, perquè en cap cas voldria comparar una de les biografies més necessitades d’estudiar de finals de segle XVIII amb els governants de l’Espanya contemporània. Però, l’apel·lació que Zweig fa entendre els perquès de la política a partir de què pensen “les figures de segon pla” m’inspira a l’hora d’analitzar el globus sonda que Juan Carlos Campo va deixar anar: la tramitació dels indults a Dolors Bassa i Carme Forcadell. Ja s’ha dit i ho comparteixo totalment, vagi per endavant: l’única solució a la crisi catalana és l’amnistia, no pas una mesura de gràcia que perdoni la condemna; que l’executiu tramiti les peticions és una obligació per no prevaricar.

Ara bé, cal reconèixer que si l’erràtica trajectòria política de Pedro Sánchez l’ha portat fins al cim del poder és perquè per sota seu també hi ha qui remena bé les cireres. Joseph Fouché a la Moncloa. Talment, com no és desconegut que malgrat el que diguin Oriol Junqueras o Marta Rovira hi haurà paraules d’un escuder que sempre seran molt més útils per entendre el que no es diu oficialment, però es pensa, de l’argumentari d’Esquerra. Un exemple de Sergi Sol al programa Al Rojo Vivo: l’indult facilitaria l’aprovació dels pressupostos, s’ha de ser agraït, perquè “s’hi hi ha alguna mesura, algun tipus de gest que elimina aquest dolor que hi ha en una part de la societat catalana, que està veient que uns representants legítims estan a la presó, és evident que això podria facilitar les coses”. Val a dir que, en una societat hipermediatitzada, totes les formacions polítiques miren de guanyar el frame a partir d’espadatxins que serpentegen per les tertúlies de ràdio i televisió. En aquest cas, igualment com s’ha elevat la feina d’Ivan Redondo al costat de Pedro Sánchez, tampoc Sergi Sol és un desconegut al sottogoverno català. Les seves paraules marquen tendència i els seus articles, l’argumentari d’un dels socis de la coalició.

La perspectiva d’Esquerra d’arribar amb el peu canviat a unes autonòmiques podria variar si, finalment, s’avança en la via dels indults o, paral·lelament, hi ha passos en la reforma del delicte de sedició que reforcin la seva aposta pel “diàleg” i la bilateralitat. La tramitació dels indults podria durar entre vuit i deu mesos, mentre que la reforma del delicte de sedició inclús podria arribar a finals d’any. Si el president Torra deixa que transcorrin els dies i sigui el Tribunal Suprem qui convoqui a les urnes, ens podríem trobar que les autonòmiques caiguessin quan ambdós debats estiguessin molt més madurs. Podríem viure un canvi de frame abans de començar una batalla que des de Waterloo volien entaular triant l’hora, el dia i el camp. Alguns especulaven sobre una pinça entre Ayuso i Torra per posar contra les cordes el president Sánchez. En sentit contrari, per què no fer la pinça entre Esquerra i el PSOE per guanyar estabilitat a Madrid i temps a Catalunya?

Conjectures al marge, el que sí que beneficia realment posar el debat dels indults sobre la taula són les expectatives electorals del PSC i dels comuns. La demoscòpia a Catalunya torna a posar sobre la taula que una sortida dialogada del conflicte –i feu les càbales que vulgueu– és el més desitjat per la majoria de la població. Segons la darrera enquesta de GAD3 per a La Vanguardia, per exemple, el 68,3% d’enquestats demanen començar el diàleg abans de les eleccions. Socialistes i comuns no poden arribar en unes eleccions que marcaran definitivament el futur del moviment independentista sense un balanç de gestió que els pugui permetre gratar vots que podrien marxar (o s’havien fugat ja) a Esquerra. Igualment com el PNC o el mateix PDECat poden anar a la caça i captura d’un independentisme pragmàtic que mira a la dreta, la mateixa lluita trobem a l’esquerra, malgrat que el president Artur Mas o Carles Puigdemont tenen tota la raó quan afirmen que, racionalment, l’eix està desdibuixat quan mires les propostes polítiques de governs de diversos colors a l’Europa contemporània.

En un escenari preelectoral –recupero Sweig sobre Fouché– ningú vol cometre “l’error més imperdonable en política: arribar massa tard”. Després, tot el peix està venut i només queda un aliat poc fiable, el temps.

 

_________________________

*Xavier Ginesta és periodista i professor de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya

 

Comentaris