L’indult que convé a l’Estat

"Reduir la repressió que pateix el moviment independentista a nou indults, els dels presos polítics, és passar per alt que són 2.850 les persones encausades"

Res em faria més feliç que veure com la Carme, la Dolors i la resta de presos polítics surten de la presó. Si el rei signa l’indult – ja us avanço que ho dubto molt –, compartiré l’alegria que tindran elles, la joia de retornar amb les seves famílies sense haver de dormir cap nit més en una cel·la de vuit metres quadrats. Per elles, emocionalment és una fita en el calendari, un anhel a curt termini per trencar la monotonia i la manca d’aire dels centres penitenciaris. No seré jo qui les miri als ulls i els hi digui que, com a moviment independentista, no ens convé.

Cert és que l’Estat està obligat a tramitar-los i que tan sols un 1% dels indults demanats són concedits. Potser estem posant la bena abans que la ferida amb això. La malfiança en l’Estat ens l’ha fet veure com el gest que es demanava per tal de tramitar els pressupostos al Congrés. Embolicar la troca i dividir l’independentisme amb gestos tan buits com inútils, un cop més. A les portes d’un altre 1 d’octubre, d’una inhabilitació presidencial i de l’aniversari de la batalla d’Urquinaona, fer veure que l’Estat és bo i que els Comuns no apuntalen el Règim, és una bona estratègia comunicativa per desviar l’atenció de la crisi econòmica i les retallades que ens vindran. Allò del fals dilema entre la vacuna i la independència que deia aquell.

Humanament l’indult s’entén, però políticament no. L’indult és una humiliació política pel moviment independentista. Diguem-ho alt i clar. És la constatació que a l’Estat ja no li calen presos polítics per disciplinar l’independentisme. És la constatació que l’escarment selectiu, dels líders, funciona. És la normalització d’un Règim del 78 que requereix disfressar el seu autoritarisme davant la comunitat internacional mostrant certa magnanimitat amb els catalans. Win-win per la unitat d’Espanya.

Si es parla de l’indult és perquè a l’Estat li interessa. Malfiem-nos quan algú com Josep Ramon Bosch, membre de l’organització d’extrema dreta Somatemps i un dels fundadors de Societat Civil Catalana, declara públicament que ell també demanarà l’indult dels presos. Ja em perdonareu, però no em crec que algú com ell, que ha sembrat odi durant tant de temps, que ha judicialitzat la política, ara sigui l’angelet protector dels nostres presos polítics i exemple de tolerància.

Salvaguardar la unitat d’Espanya i protegir la monarquia, ara profundament qüestionada, passa per descafeïnar el conflicte polític entre Catalunya i Espanya. Qui millor que el rei per decidir indultar els presos? La dreta i l’extrema dreta monàrquiques no s’atreviran a fer gaires escarafalls si és l’a por ellos qui, en un gir de guió calculat i intencionat per fer sobreviure la caduca i corrupta institució, indulta els presos polítics. Win-win per la monarquia.

S’indulta la pena, però es reafirma el delicte. Culpables per fer un referèndum. A l’Estat li convé que la via de la justícia internacional quedi escapçada per evitar més ridículs i més condemnes per vulneracions de drets. Les irregularitats dels judici i, ara, el fiscal Navajas acusant companys seus de manca d’objectivitat i sectarisme ultradretà i espanyolista. Tot plegat comença a ser una bona patata calenta per un govern espanyol que es diu democràtic. La separació de poders sembla que no és tal malgrat ser els més progressistes de la història.

 

Reduir la repressió que pateix el moviment independentista a nou indults, els dels presos polítics, és passar per alt que són 2.850 les persones encausades per diferents delictes relacionats amb la defensa de drets i llibertats en el marc del procés d’independència de Catalunya. És deixar de banda els exiliats, les detingudes 23S i tants altres activistes. Defensar la terra no és cap delicte. Som innocents, que anul·lin de totes les causes obertes i aturin la repressió per motius polítics. Una via que exclou tants encausats no la podem defensar. Si hi ha indult, ja no cal que l’Estat parli de res més.

Davant la contundència de la xifra, els independentistes, només podem acceptar que es parli d’amnistia i autodeterminació. Les dues juntes i alhora, indestriablement. Aquesta hauria de ser la base de qualsevol taula de diàleg i, sense elles, hauríem de denunciar la manca de voluntat de l’Estat i ens hauríem de negar a seure. Fixar aquesta línia vermella com a gran acord, no només de l’independentisme sinó del 80% dels catalans, és el primer pas per tornar a parlar d’independència des de la unitat estratègica.

 

Comentaris