Indulgència

"Tingues mals mestres i potser acabaràs a la presó"

Fa unes setmanes es va celebrar el judici pel setge al Parlament de Catalunya. Recordem en primer lloc que estem parlant d'un setge a un parlament, no de qualsevol altre fet considerat delicte en el codi penal. Es va impedir als representants públics dels ciutadans de Catalunya anar a fer la seva feina —votar els pressupostos—, tot amb l'excusa que no la feien bé, que no representaven ningú i que ‘el sistema' havia fet fallida.

Tots vam veure les imatges; sense ser esfereïdores eren certament penoses —grolleres, grotesques, els ogres!—, i ara hem pogut escoltar els testimonis dels nostres representants —i és ben curiós que algunes coses no les haguem sabut fins ara—: els diputats han detallat davant del jutge quins van ser els patiments, els insults i les empentes que van haver de sofrir sense cap mena de delicadesa.

Moltes coses em criden l'atenció. En primer lloc, que alguns dels assetjats manifestin que no van patir cap mena de coacció, i que els que així es manifesten siguin de la mateixa corda política. ¿Potser per què els que minimitzen el setge pertanyen a un corrent ideològic que manifesta afinitat amb els assetjadors? Serà per això.

Però, fet i fet, això remet als episodis més tristos de la violència política d'Occident: als judicis de Moscou, quan els vells comunistes eren ajusticiats per Stalin, tot deixant anar visques al propi Stalin, i manifestant que certament havien comesos errors i que la seva mort era necessària per al triomf definitiu de la revolució. Hi ha qui qualifica aquests diputats exculpatoris de ser ‘persones decents', volent dir que tots els altres…, etc. I a sobre ataca les víctimes, dient que no havien de declarar on-line, o que són com la màfia.

Si la violència —tova o dura— s'exerceix en nom de certs principis sempre se li troben excuses, encara que siguin les pròpies espatlles les que són atonyinades, com mostren totes les imatges que vam poder veure. ¿Però què dirien aquests senyors tan d'esquerres si els assetjants haguessin estat un grupuscle de cap rapats amb esvàstiques i pastors alemanys? Imagineu l'escena, i les declaracions posteriors, i la intensitat que llavors haurien tingut les censures, i l'ús victimista que s'hauria fet del ‘retorn del feixisme', etc. Hi ha violència amb denominació d'origen.

Aquesta setmana hem vist que l'apallissat en nom de Catalunya rebia les simpaties dels catalanistes sobiranistes, però cap mostra de condol o de suport per part d'aquests mateixos fetitxistes del crit, la pancarta i el vidre trencat, mentre el vidre sigui d'una sucursal bancària. Un dia sortirà un d'aquests maltractadors masclistes i dirà que atonyinava la seva senyora ‘per complicitat amb el capitalisme internacional': llavors trobarà qui li perdoni les trompades… és així de trist; pegar o amenaçar la dona o al marit amb la sandàlia està molt mal vist, a no ser que la sandàlia sigui d'unitat popular i el senyora o la senyora porti corbata… llavors tothom a aplaudir. Sempre podem mirar a una altra banda, mentre anem dient que som pacifistes, o que la vertadera violència és cobrar poc, etc.

Hi ha poc discurs crític entorn d'aquesta excusa. Em sorprèn que es repeteixi això sense cap mena de mania: ‘la vertadera violència és cobrar 500 euros', etc. I amb això s'excusen certs comportaments huracanats. ¿Què vol dir que la vertadera violència és cobrar 500 euros, ó 800 ó 50? Puc estar ben d'acord en què això és insuficient per viure: ¿però, violència…? Si cobrar 500 euros és violència, cobrar certes misèries per escriure un article, què és? Un holocaust? Cobrar 500 euros serà violència quan les rebaixes de primavera siguin amor…

I si fos realment violència, ¿què vols dir? Que perquè cobres poc pots anar a incendiar una llar d'infants, una biblioteca o un enfilall de contenidors? Això és el que vols dir? Potser el que hauríem de dir és que hi ha una injustícia, a la qual es respon amb una altra injustícia, més aviat contraproduent i exagerada. Sempre pots buscar-te una feina millor, o anar fent mentre, a més de queixar-te, fas rutllar el coco i et prepares per a ser alguna cosa més que un fracassat. Però ningú té la culpa de ser una mica ximplet…

Els que incendien contenidors, munten setges o apedreguen la policia no solen ser els mateixos que tenen sous baixos i deutes hipotecaris o famílies nombroses; més aviat són un seguit de justiciers, ansiosos d'emocions primàries, que aprofiten l'avinentesa per a fer desastres, ben emocionalment tranquils perquè hi ha un seguit d'intel·lectuals i alguns polítics que els donen excuses formidables. Cremar contenidors pot ser divertit, però si a sobre tens un relat que li dóna al teu acte una dimensió justiciera o revolucionària llavors tot es pinta d'un coloret meravellós.

En els judici al setge parlamentari van declarar alguns intel·lectuals que dies abans del setge havien atiat la foguera, professors d'universitat i pamfletistes mel·liflus, als quals alguns d'aquests joves —que potser acabin ara a la presó!— van fer un cas excessiu.

Mentre l'intel·lectual continua al seu despatx, amb les seves tribunes i les seves pagues dobles —diner públic—, el jove insensat que es va agafar les seves pallassades literalment està a punt d'anar a la presó, on potser acabi de tudar els millors anys de la seva joventut, fins a set anys de condemna li poden caure… ¿No és això violència, oi? Aquesta impunitat de l'atiador de passions polítiques, que continua amb el mateix pla perdonavides mentre són els altres els qui paguen el preu dels seus discursos sobre trencar els ous per a fer la truita…

Em sorprèn bastant que ningú els demani explicacions; em sorprèn que en un món on es culpa els dibuixos animats d'encendre els ànims de la canalla no s'enjudiciï públicament els responsables —confessos i constatables— d'haver estimulat un delicte, la comissió del qual pot acabar amb la poca salut mental d'un seguit de jovenots que potser hauríem d'haver educat millor, ensenyant-los a mirar-se a ells mateixos en primer lloc abans de començar a buscar culpables davant del fracàs de la pròpia vida. Tingues mals mestres i potser acabaràs a la presó. Indulgència, sí, i quina tristesa.


 
 

Comentaris