Quedi clar d’una vegada. El gobierno diu que no va permetre l’assistència del rei a l’entrega de despatxos judicials la setmana passada per no agreujar la situació en cas d’una possible inhabilitació del MHP Torra. És a dir, va frustrar el goig que tenien preparat els voltors de la judicatura oferint al rei el cap del desobedient president per mostrar la canina submissió de la justícia als seus capritxos. I a Barcelona!
Aquesta insòlita prudència del gobierno envers el president independentista a punt de ser defenestrat provocà la indignació dels franquistes togats, els de “vostè no sap amb qui està parlant”. El seu cap, un farsant amb data de caducitat al càrrec passada dos anys, va gosar renyar en públic el gobierno, com si fos el seu passant. Això va comportar un suposat enfrontament entre el gobierno i el rei. Calia posar fi a aquesta lamentable imatge de debilitat i conflicte intern. Amb la seva reconeguda desimboltura i manca d’escrúpols, el president Sánchez ha decidit fer palesa l’estreta col·laboració, d’un gobierno republicà-monàrquic amb una corona monàrquica-republicana i enfortir la unitat de l’Estat. A Sánchez, com a Franco, l’obsessiona la unitat de les terres i pobles d’Espanya. Fins i tot porta gairebé vuit mesos combatent la Covid-19 amb la unitat d’Espanya. Amb resultats comentats amb admiració pels mitjans de comunicació de tot el món.
I com ho farà? Amb bravura típicament espanyola: escortant el rei, com a bon vassall, en la seva visita a la part més rebel i més perillosa del seu regne, els confins on habiten les tribus independentistes més ferotges. No enviar el rei al lliurament de despatxos pot haver sigut una decisió raonable. Enviar-lo dies després de la infame inhabilitació del MHP Torra és una provocació fora de tota lògica civil i pacífica; és més de lògica bèl·lica. Només per demostrar qui mana aquí. Per demostrar als espanyols, a Europa, al món i, sobretot, als catalans que la situació a la colònia està sota control. Una prova que es fa sobre les esquenes dels propis catalans. La visita vol refutar la dita del republicà del segle XVI Algernon Sidney, segons la qual Déu no havia creat uns homes amb dret a cavalcar sobre uns altres. Sidney va morir al patíbul. Clar. I avui venen a Catalunya aquests colons amb les selles de muntar preparades. Venen a escopir sobre la tumba de l’independentisme.
Amb un president defenestrat enmig d’un drama obscè de col·laboració amb els colons, la situació no és la més apropiada per a cerimònies. Encara que sigui per donar suport a una indústria d’altíssima tecnologia. La brutalitat de l’última ingerència dels poders espanyols a Catalunya no deixa cap excusa per anar-hi a fer de cortesans. Considerem i plorem doncs, les “víctimes col·laterals”. L’alcaldessa Colau no podrà liquar-se en melosos somriures davant el monarca. Els Comuns no podran treure els fills al carrer a saludar amb banderetes borbòniques. Els feixistes de Valls no podran lluir la corbata v.e.r.d.e. Els republicans hauran de continuar fent com si els espanyols és prenguessin la tauleta de diàleg seriosament. El MHVP no podrà anar-hi a presentar els seus respectuosos respectes i fer-se la foto amb el cadàver del seu excap encara calent. “Le mort saisit le vif“, com deia Marx, que parlava perfectament francès, “el mort s’apodera del viu”. I el president en funcions de la Generalitat no pot fer una demostració del seu independentisme pragmàtic quan acaba d’assassinar per l’esquena el seu predecessor, l’independentista de debò. Cal guardar les formes.
A l’altra banda, no hi ha la mateixa precaució, ni de bon tros. Les absències protocol·làries i malalties diplomàtiques no enquimeren els cortesans madrilenys. Ni tan sols se n’assabentaran. No els cal. Ells són vinguts a veure els seus, els colonitzadors i llurs funcionaris i delegats, a la colònia.
La resta és territori conquistat i ocupat amb una “nova normalitat” amb la qual hi ha molta gent disposada a col·laborar, perquè, per fi, les aigües tornen al seu cau. Ja s’ha fet fora els independentistes de debò, substituïts per uns buròcrates “pragmàtics” amb una provada experiència de submissió a Espanya a canvi de cadires i de sous.
És una pena que els colons espanyols menyspreïn d’aquesta forma els sipais republicans que creuen saber millor que ells com s’enganya la bèstia independentista catalana i se la domestica per a tres-cents anys més.
