Ara que es pot dir tot, aprofito l’avinentesa –ja que no tenim entesa– per a alertar a la ciutadania que la intel·lectualitat espanyola atribueix aquest rebrot de l’independentisme que es renta cada dia a motius estrictament econòmics. Volem ser independents per diners.
Això ho diuen Joaquim Coll, historiador, i Daniel Fernández, diputat manaia pel PSC. Son els autors de “A favor de España y del catalanismo. Un ensayo contra la regresión política”. Alíi parlen del “independentismo del bolsillo”, una brometa que voldria ser contrapunt a “l’independentisme de butxaca” de Carod:
Vaya por delante que no perderemos ni un minuto en negar que una Cataluña independiente sea factible económicamente. […]
A nuestro juicio, lo interesante a discutir son los argumentos economicistas de este nuevo soberanismo neoliberal que ha irrumpido con fuerza desde hace unos años […].
Hoy el independentismo no puede ser histórico porque le resulta imposible reivindicar el proyecto político del catalanismo decididamente hispanista. Tampoco puede ser sociológico porque choca contra la sólida identidad dual de los catalanes, ni tampoco se atreve a recurrir a argumentos puramente culturales o lingüísticos. En definitiva, se presenta solo como una opción funcional mediante la dramatización de una tesis económica. Nos encontramos, pues, ante una clara inflexión neoliberal del nacionalismo catalán.
Perdoneu la cita tan llarga que, a més, no és del llibre, sinò d’un article publicat a El Periódico.
És veritat, senyores i senyors. Darrera de cada estelada només hi ha vil avarícia, ronya roina, un infame esperit garrepa. Quina vergonya! Què se n’ha fet del ideal blau, dels horitzons celestials, dels clars conceptes?
Bé. Ara, senyors Coll i Fernández, expliqueu això a la nació més poderosa del món, que és va declarar independent… per diners. Encara pitjor: perquè es refusaren a pagar uns impostos sobre el té que no havien decidit els seus representats electes sinò la metròpoli. Emprenyats, el 16 de desembre de 1773, al port de Boston, van llençar al mar la càrrega de té de tres barcos que eren a punt de sortir cap a Londres.
La Corona i el Parlament britànics van reaccionar: el port de Boston romandria tancat al comerç fins que els colons no rescabalessin a la British East Indies Company per les pèrdues. Els rebels van convocar el Primer Congrés Continental per a coordinar la resistència, organitzar un boicot a tots el productes britànics i demanar justícia a la Corona… de la que es van declarar súbdits fidels! La Gran Bretanya no va afluixar i va enviar-hi soldats. El Segon Congrés Continental autoritzà la constitució d’un exèrcit americà. El Tercer va declarar la Independència: “…quan qualsevol Forma de Govern es torna destructora d’aquestes finalitats, el poble té dret a alterar-la o a abolir-la i a instituïr un nou Govern…”.
La Corona va declarar traïdors els tretze estats rebels. El 1775 esclatà la guerra. La resta de la història bé prou que la saben.
Consideren els senyors Coll i Fernández que tot plegat va ser fruit d’una inflexió neoliberal del nacionalisme americà?
Tranquils, tranquils, diran. Tenim un pla B per a “reubicar Catalunya en relació a Espanya”: recuperar allò que el TC ha esporgat de l’Estatut modificant les lleis orgàniques espanyoles que s’hi oposin, una per una. I que es retornin competències per la porta del darrera de l’article 150 de la Constitución Española.
Sabeu quants cops ha passat això? Un. Sí, amigues i amics, un sol cop. No us envaeix una dolça onada d’esperança?
Ladies and Gentlemen, podem resignar-nos a la nostra realitat colonial. O no: els americans es van estimar més arriscar-se. No els ha anat malament, oi?
