És clar, com que els partits dits independentistes no es dediquen a fer campanya per la independència ja que l’únic que interessa és cercar la bondat envers els presos d’un estat que ens menysté i ens humilia, la gent, és a dir el poble, renuncia a la independencia, fins a nou avis i, opta encertadament o no per l’opció del menys dolent. A Catalunya, mal que ens pesi alguns, el menys dolent és el partit socialista. De fet, per la independencia és el pitjor pero en aquesta Catalunya de llagrimeta, llagoteria, llaços i ensulsiada generalitzada, el que compta es fer el paper i desgraciadament poca cosa mes.
La coherència i ja no diem la dignitat dels partits dits independentistes és obvi que es inexistent i afegiria una qüestió gens menor el desconeixement que tenen envers l’Estat i un partit, com el socialista, que sempre ha estat el gran afiliat i amic d’aquest Estat a Catalunya. He dit en moltes ocasions que l’independentisme català no triomfarà mai sense gaudir d’un sentit o noció de poder i autoritat que avui alguns tenim però no els que manen. No parlo de Torra ni la Gene perque aquests no manen, son manats d’uns quants que tampoc saben què implica ser un estat i ser sobirà. I axi ens va!
A casa nostra hem interioritzat un discurs basat en les bones intencions i la moralina que no serveix res mes que per anar a dormir amb bona consciència i ideat per líders con puigdemont o junqueras que son elixirs de la bona joventut per l’estat. No només per la seva manca de realisme i ambició tambe per l’absurditat de dos galls que sobren en el nostre galliner. Prou d’egos, sols i matamales que no serveixen mes enllà de servir cafès i mes pensar en col·lectiu senyors.
Fer bo el PSOE es la darrera, que no ultima, beneiteria d’uns partits inútils i insolvents que malden per romandre en una escena que ja no es politica, es nomes jurídica i social. És clar que ens sap greu el destí dels presos i exiliats, i famílies, pero del que es tracta es de reivindicar la independència que es del que anava el famós 1 d’octubre. El problema és que els nostres líders, diem-ho amb claredat, no creien ni amb la independencia i menys encara amb el primer d’octubre. I així els ha anat. I quan la gent tria entre ideologies a Catalunya acaba triant el mal menor que sempre es la pèssima opció socialista, però menys horrorosa clarament que en Casado, en Rivera o l’Abascal.
Ho sento, jo no votaré als partits tradicionals perquè sento en cos i ànima que ens han fallat i traït i perquè tinc noció de dignitat i pragmatisme. Si alguns creuen que pujant guanyen, cas d ‘ERC, ja veuran el mal que provoca l’alçada de la caiguda. I si alguna baixen cas del Pdecat que no ens surti Bramant els trinxeraires de la Pascal, en Xuclà o en Campuzano. Tots ells aixoplugats pels Mas i Madí mai amb suficients bemolls per donar la cara. Els indepes necessitem un centre i una dreta de veritat i compromesa i no aquesta colla de can sis i tretze que deia la meva àvia de Banyoles. Aixo sera uba historia per despres d’aquest període electoral. En sentirem, si Déu vol, a parlar.
