L'independentisme d'esquerres

"L'anomenat 'independentisme d'esquerres' és la claudicació de l'independentisme"

L'altre dia vaig escoltar al diputat basc de Bildu, Jon Iñarritu, parlant de l'"independentisme d'esquerres", expressió volandera però carregada de múltiples significats. Si hi ha un independentisme d'esquerres, vol dir que hi haurà un de dretes. I què pesa més en l'ànim dels independentistes d'esquerres, el substantiu o l'adjectiu? La independència o la qüestió social ideològica? En lògica elemental, hauria de prevaler el substantiu, la independència, perquè, sense ella, ni el País Basc ni Catalunya podran fer polítiques socials pròpies.

Aquesta és la lògica de la raó. En la política, però, preval la lògica de l'interès. De l'interès personal més estricte: el del salari i el privilegi. ERC i Bildu donen prioritat a l'adjectiu, a l'eix social i, per això, aquests dos suposats independentismes d'esquerres, s'abstenen en la votació d'investidura de Sánchez per fer possible un govern a Espanya que allunya l'horitzó independentista a les seves terres. El seu compromís amb la "governabilitat" del país és tan gran que estaven disposats a votar "sí" per evitar un "tamayazo".

El sí és el que els demana el cos (en funció del seu "esquerranisme") però no s'atreveixen a donar-ho perquè els dos actuen al País Basc i Catalunya, nacions amb fort sentiment independentista, i tenen por de perdre vots, ja que tots dos es presenten com a independentistes a les seves terres. Però ERC no ho és. L'aparenta retòricament, però no ho és. No sé si serà el cas de Bildu al País Basc perquè em falten dades. Per la resta, la situació és diferent, ja que la burgesia basca és menys independentista que la catalana.

Els dos privilegien l'eix social davant el nacional i per això parlen d'"independentisme d'esquerres". No responen a l'objecció que els conceptes abstractes no poden tenir qualificatius: no hi ha una llibertat d'esquerres i una altra de dretes; ni una democràcia d'esquerres i una altra de dretes. Totes aquestes democràcies qualificades d'"orgàniques", "populars", "participatives", són falsedats. Només hi ha una democràcia i només una independència. Qualificant-les, les neguen.

ERC viu en el marc mental espanyol perquè, en el fons, és un partit espanyol que depèn de la supervivència de l'Estat per a un negociat amb una antiguitat de més de vuitanta anys de mistificacions. És una paradoxa: només si l'Estat espanyol sobreviu pot ERC continuar el seu joc d'amenaçar de separar-se sense pretendre-ho i garantir en conseqüència la seva hegemonia a la comunitat autònoma en sumar els vots independentistes, sense ser independentistes i els d'esquerres, sense ser-ho tampoc. És la política de la duplicitat i l'engany de l'ocell cucut, que pon els ous en un niu i fa els crits en un altre, com diu el Martín Fierro.

Per això porta una vida esquizofrènica, dient unes coses a Madrid i unes altres a Catalunya, com fa el seu portaveu, Rufián, que a Madrid diu no ser independentista i a Catalunya diu ser-ho, com si els mitjans de comunicació no existissin. O els nombrosos comissaris polítics republicans que recorren a la immoralitat de l'amalgama estalinista en equiparar el "no" de JxCat al de Vox sense importar-los la misèria moral d'aquesta faula i confiats que en repetir-la pels mitjans públics de comunicació que monopolitzen, acabarà calant en la gent i condicionant el seu vot.

 

L'anomenat "independentisme d'esquerres" és la claudicació de l'independentisme. I, després de la claudicació d'investir president un home que és expressament i radicalment contrari als drets de les minories nacionals, arriba el ridícul. La preeminència del social pot ser important en l'ànima llunyanament esquerrana d'ERC, però ràpidament el nacionalisme espanyol sempre a l'atac, torna a posar l'eix nacional en primer pla atacant les institucions catalanes i obligant a l'independentisme a retornar a la unitat que ERC s'entesta a trencar.

Així hem assistit a un espectacle insòlit: el mateix partit que s'alia al PSOE a Espanya i possibilita la investidura de Sánchez amb una abstenció que en el fons és un sí, és el que ha de votar en contra del seu aliat, fent pinya amb l'altre partit independentista i defensant el MHP Torra mentre que el partit sucursal de PSOE a Catalunya, el PSC, vota en contra.

Però res d'això importa mentre es mantingui l'statu quo: un govern estable a Espanya, una situació colonial a Catalunya i potser un govern col·laboracionista que perpetuï la injustícia però garanteixi el modus vivendi dels "independentistes d'esquerres".

 

Comentaris