El president de la Generalitat té l’obligació de reclamar que a la taula de negociació entre els governs de Catalunya i Espanya hi hagi un mediador/a. Li agradi o no a Pedro Sánchez. Com es pot demanar que el president Torra incompleixi el mandat del Parlament? Algú entendria que el cap de l’executiu català desoís un acord parlamentari com aquest? És evident que no.
A vegades, sembla que la taula de negociació sigui un objectiu per si mateixa. L’objectiu és la seva constitució; com sigui; a qualsevol preu. Saltant-se, fins i tot, un mandat aprovat per la majoria absoluta del Parlament amb els vots de Junts per Catalunya, ERC i la CUP, i l’abstenció dels Comuns.
Quina credibilitat tindria un Parlament amb majoria independentista si els mateixos independentistes l’incomplissin? En un moment que tots tendeixen a perdre les formes, les formes són més importants que mai. El Parlament ha pres una decisió i el cap de l’executiu (recordem-ho, la persona que ha de presidir la part catalana de la negociació) l’ha d’acatar, respectar i complir.
El Parlament és la màxima expressió de la sobirania nacional. És la voluntat del poble manifestada a través del seu vot a les eleccions. Això vol dir que allò que decideix el Parlament és un mandat clar. I s’espera de l’independentisme que sigui gelós defensor d’allò que s’aprova la cambra legislativa del “seu” país. A vegades pot semblar que el Parlament pren acords sense fer una reflexió profunda del que decideix i les conseqüències que pot tenir. No parlo de conseqüències legals; parlo de conseqüències polítiques i –fins a cert punt—ètiques.
Alguns diuen que la figura del mediador/a no és imprescindible per començar la negociació. Llavors, per què el Parlament aprova que sí que ho és? D’acord, Pedro Sánchez no vol sentir parlar d’aquesta figura. I què? S’ha de fer el que vol el líder del PSOE? Que els negociadors que formaran part de la part espanyola de la taula de negociacions (PSC, Comuns…) no ho vegin imprescindible és comprensible. Però que d’entrada ho digui una part de l’independentisme ja és més que surrealista.
No vull entrar a analitzar si la figura del mediador/a és necessària o no ho és. Només vull saber per què es porta al Parlament un text que no es vol o no es pot complir.
Va sent hora que l’independentisme se sinceri, triï el camí a seguir i el faci públic. L’aposta ha de ser per mantenir el mandat de l’1-O o per replantejar l’estratègia? Ha de ser per mantenir l’enfrontament amb l’Estat o per renunciar-hi i tornar a l’autonomisme? És necessari un aclariment de la situació per no denigrar més l’actual situació.
La pilota està a la teulada de l’independentisme. Només a la teulada de l’independentisme. Pedro Sánchez ja té el que volia, la investidura gratis. Tindrà els pressupostos, perquè tot o part de l’independentisme hi votarà a favor. Té els independentistes dividits i barallats. Te la fiscalia actuant de la mateixa manera que actuava durant el mandat de Rajoy. Té l’operació renove de la justícia aturada. Tot això ho té un govern de coalició PSOE-Podem que no gaudeix de majoria absoluta al Congrés.
I l’independentisme que té? Té alguna garantia que a la taula de negociació entre governs és parlarà d’alguna cosa més que de les transferències pendents i el nou finançament? Té els seus presos polítics al carrer, o té alguna promesa d’indult, o d’amnistia? Té els seus exiliats-eurodiputats podent exercir lliurement? Té alguna cosa? L’independentisme no té res. Absolutament res.
Nota a peu de pàgina. Convé no oblidar a aquelles persones que són a la presó o a l’exili per haver facilitat que els catalans votessin: Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, Carme Forcadell, Jordi Turull, Joaquim Forn, Josep Rull, Raül Romeva, Clara Ponsatí, Meritxell Serret, Toni Comin, Lluís Puig, Dolors Bassa, Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Marta Rovira i Anna Gabriel.
