Àngel Colom té el mèrit d’haver estat l’home que va saber posar la independència com una oferta política més. Va ser després del Congrés d’ERC celebrat a Lleida l’any 1989 –on va derrotar Josep-Lluís Carod-Rovira—que en ser elegit líder de l’històric partit de Macià reorienta el missatge polític de la formació posant l’accent en l’objectiu de la independència de Catalunya. Els crítics sempre li van retreure a Colom que a la seva proposta li mancava nervi social. En canvi, els eterns detractors de l’independentisme, aquells que per criminalitzar-lo sempre l’havien associat a la violència, es van quedar desarmats; no solament Colom estava lliure de tota sospita, sinó que la seva ma dreta i diputada a Madrid, Pilar Rahola, es va encarregar de visualitzar contundentment davant tota Espanya que l’independentisme d’ERC era pacífic i no tolerava cap comparació amb Herri Batasuna, i molt menys amb ETA.
El sobiranisme associat a un partit polític va anar en ascens fins el 2003, que aprofitant-se del desgast de CiU Esquerra obté 23 diputats al Parlament i es converteix en la força que pot decidir el tipus de govern de Catalunya. Tria l’entesa amb el PSC i ICV-EUiA (tripartit, front ideològic) en detriment de l’entesa amb CiU (pacte nacional). És veritat que no tots els independentistes eren a Esquerra (a Convergència n’hi ha un ampli sector) però si que és veritat que solament ells en feien bandera política.
Des que el tripartit ocupa el govern de la Generalitat, s’ha produït un progressiu desacomplexament d’una societat que ja no tem expressar en públic que poder seria millor que el país volés en solitari. És ben cert, que molts sectors havien posat moltes esperances tant en l’entrada d’ERC al govern de Catalunya (primer tripartit, amb el president Maragall) com amb el fet que a Espanya també governava un partit dit d’esquerres, el PSOE de Zapatero. Però no va haver de passar gaire temps per constatar que ni les promeses de ZP eren creïbles i dignes de ser preses en consideració, i que només la presència de la gent de Carod-Rovira a la Generalitat no era suficient per tenyir el govern del país d’un vernís més nacional, més nacionalista, més catalanista o independentista que els executius anteriors. Segurament aquesta mena de frustració generada pel primer i el segon tripartit, i pel govern amic de Zapatero, és la que ha anat alimentant un sentiment més procliu a la manifestació pública que amb la independència potser les coses anirien millor.
Les consultes sobiranistes municipals que amb la participació dels més compromesos, sense una organització professional i sense mitjans han aconseguit participacions que oscil•len entre el 15% i el 30% –segons els llocs–, més les dades de les enquestes demoscòpiques oficials que xifren als voltant del 20/22% els ciutadans que es manifesten independentistes dona la dimensió de la intranquil•litat i malestar existent. És la constatació que cada vegada hi ha més persones que no acaben de sentir-se còmodes amb el vestit institucional espanyol perquè apreta tant que les costures es poden desfer. És com si un cert aire d’involució sobrevolés l’estructura mai prou soldada d’això que denominem Espanya: els incompliments de l’amic de Catalunya Rodríguez Zapatero (finançament, inversions, gestió de l’aeroport del Prat, Estatut), els missatges que desprenen PSOE i PP, el posat de les institucions de l’Estat com el Defensor del Poble (el titular és l’històric socialista, Enrique Múgica) recorrent l’Estatut o la llei del Sindic de Greuges, el mateix Tribunal Constitucional, etc.
Alguns han volgut veure en tota aquest sentiment d’emprenyament, de cabreig l’embrió, el terreny abonat pel naixement d’alguna nova força política que aglutini les legitimes aspiracions d’aquests ciutadans en un moment que, a més, es reclama als partits nous mecanismes de participació. No dic que aquesta visió no sigui encertada; no dic que no calgui una oferta política veritablement independentista que aglutini aquesta bossa de potencials votants proindependentistes. Dic que les propostes que intenten articular-se per donar satisfacció a aquestes aspiracions encara continuen no estan prou madures ni de cartell electoral, ni de projecte polític. No qüestiono la vàlua individual dels que treballen per omplir aquest espai, Joan Carretero (Reagrupament) Pep Riera (CUP), Santiago Espot (Catalunya Acció) o Jan Laporta; dic que amb això no n’hi ha prou, que no es pot esmicolar tant un espai polític per ser efectiu, que hi ha d’haver programa, idees entenedores, fites, a més de persones. El temps passa, s’acosten les eleccions i la confusió no hauria d’esdevenir frustració.
Hi ha uns partits consolidats que seguiran el seu camí i l’embrió d’uns projectes polítics nous que poden reeixir si son capaços de clarificar la seva oferta i unir esforços. Fa vint anys, Àngel Colom tenia projecte però no existia prou espai electoral on projectar-lo. Ara l’espai sembla que hi és, i es pot omplir amb ofertes noves o amb les tradicionals.
Sigui com sigui, els temps que s’acosten requereixen que el país tingui la màxima musculatura possible per plantar-hi cara.
