Tanta gent confessant que volen la independència per deixar de ser nacionalistes, i ara van els de Convergència i es despengen dient que ells són i seran, amb independència o sense, nacionalistes. Molt bé: suposo que on diuen nacionalistes volien significar que són, per damunt de tot, patriotes. I, esclar, es pot ser patriota amb independència o sense ella. El que sembla difícil és arribar a la independència sense ser-ne una mica, de patriota. Però també em sembla copsar que els crítics d’aquesta dicotomia van més enllà de les qüestions semàntiques o dels distinguos conceptuals. La gent s’ha esverat perquè, darrere de la proclama sabatina de Rull, entreveu una cosa que no rutlla del tot, a aquestes altures del procés. I el que no acaba de fer el pes, per torna, és el moment triat. Ja s’entenia, pensen molts, que la consciència nacional anava embolicada, amb llaç de color, dins el paquet de la lluita per la independència, i que no calia posar-ho en l’etiqueta. Com sol passar en totes les sobreexposicions, el que s’aclareix quan ningú no ho demana, és revelador d’una posició equívoca. En el cas que ens ocupa, semblaria que CDC es reserva per a ella sola la condició de nacionalista, és a dir, la de pota negra patriòtica, més enllà dels accidents històrics. A l’inrevés, n’hi hauria uns altres, de molt independentistes, si voleu, però que serien uns nouvinguts a la causa, sense l’esmalt necessari per poder combinar el doble aspecte –l’essencial i el transitori —sense ennuegar-se amb la provatura. Ara bé: ¿no és, precisament, aquesta etiqueta de “nacionalista”, la que ha permès a CDC negociar i pactar amb tots els governs espanyols de la Transició? ¿No és aquesta etiqueta, que la separava de l’independentisme criminalitzat fins abans d’ahir, la que li permetia de presentar-se davant del món com la representant de la moderació nacional? Per tant, i en lògica conseqüència, ara no és estrany que n’hi ha que pensin que CDC està maniobrant, lentament, com els grans transatlàntics, per no topar amb els icebergs que representen la UE i el seu representant a la península Ibèrica –l’Estat espanyol–. L’evolució del tauler polític espanyol, que irradia i contagia el tauler polític català, posaria sobre avís CDC de dues coses íntimament lligades: la possibilitat d’un canvi en les relacions entre Espanya i el Principat i la impossibilitat d’assolir una majoria significativa del sobiranisme a les eleccions del 27-S. Tant més que ERC no sembla el soci capaç de pescar al vol els moments claus dels canvis d’escenari, com va demostrar rebutjans l’oferta de la llista única proposada pel president Mas. I com que les pròximes municipals seran l’anunci dels canvis a Espanya i a Catalunya, semblaria, doncs, que CDC es posa la bena abans de la ferida per poder seguir remenant les cireres –sempre sota l’aixopluc (que no falti) de l’ambigüitat.
- CA
