La independència de Catalunya és un projecte col·lectiu d’immens abast, transcendental. I viable. La prova és que l’Estat està disposat a fer de tot per impedir-la. L’agressivitat del poder central, la repressió policial, la judicial, l’administrativa, la brutal maquinària mediàtica, l’aplicació d’un estat d’excepció de fet, el soroll de les casernes, la presència pública dels militars a tot arreu amb l’excusa de l’estat d’alarma i fins i tot els tumults de la dreta als carrers a l’estil veneçolà, tot això respon a una creixent consciència espanyola de la viabilitat del projecte independentista.
Quan el suport la independència rondava el 15% de la població i era reivindicació de forces de l’esquerra marginal, l’Estat veia la reivindicació com un atavisme tribal i folklòric. De sobte, el Big Bang de l’1-O palesà que el suport a la independència havia pujat al voltant del 50%. Aleshores, totes les formes van perdre’s i totes les bateries de l’Estat, les de paper, les d’ones i les d’acer, van apuntar cap a Catalunya. Si un referèndum il·legal i prohibit dóna gairebé quaranta i escaig de vots independentistes, un referèndum legal podria pujar fins al 50%. I, apa!, les eleccions del 27 de desembre van donar una majoria absoluta d’escons independentistes.
El greu error ha estat convertir mecànicament el vot independentista a un referèndum, on només es pot votar sí o no, en una majoria parlamentària independentista bastida sobre el vot a uns partits amb una multiplicitat d’objectius. Això és desconèixer la naturalesa humana. Un cop asseguts als escons els diputats independentistes, va resultar que no tots són independentistes. Els de JxC, sí; els de ER, no, cosa que els va obligar a adoptar una posició ambigua cap a la independència. Gairebé la meitat dels seus votants no són independentistes, però l’altra meitat sí. Elaborar un discurs capaç de fer feliços als unionistes i als independentistes no és possible si no és enganyant. Els enganyats són els independentistes i això és el que ha fet trontollar tot el projecte de la independència.
D’ençà del 27 de desembre el govern que volia ser efectiu no ho ha estat ni de lluny, per més que el seu VP Aragonès s’ha esforçat a donar una imatge de competent tecnòcrata capaç de quadrar un pressupost amb l’eficàcia d’un complaent majordom. La resta del calendari d’ER s’ha dividit entre una permanent confrontació amb el seu cap de govern, fins a treure-li l’escó, i una submissió també permanent amb el gobierno espanyol, fins a investir-lo de franc. L’ambigüitat és sempre paradoxal.
ERC, en realitat, no ha sigut mai independentista. Tanmateix, la propaganda dels últims anys, on es barrejaven confusament termes com república espanyola, república catalana, confederació, iberisme i d’altres ens de raó, deixava caure de vegades que la fiança va de soi, era la independència. Quina pot ser la raó per la qual els republicans han abandonat el projecte independentista, encara que fos purament retòric?
Estic convençut que fonamentalment la por.
El soroll militar, els preparatius de guerra que arriben des de Madrid assenyalen una preocupació seriosa i compartida. Per més pacífic que sigui l’independentisme hi ha una probabilitat de violència i de trastorns socials i polítics. No pugeu prou, no exigiu més, no provoqueu l’Estat, que pot ser pitjor i podem perdre el que tenim.
La por és una reacció humana molt comprensible. Ningú vol perdre el que té, sobretot si en té molt. La classe política catalana, especialment la d’Esquerra està interessada al manteniment del status quo perquè és el manteniment de la seva posició (que aspira a fer hegemònica) com a partit i el modus vivendi de moltíssims militants i gairebé tota la direcció. Amb raó es nega a participar a allò que considera una aventura, on hom sap com s’entra, però no com se’n surt. Té por de perdre les engrunes de la relació colonial i la part que li pertoca com a partit.
El projecte independentista, com a projecte revolucionari, transcendental, no es pot aturar per la por, sobretot quan veu que les amenaces dels espanyols són tigres de paper. El projecte tirarà endavant amb el suport de la majoria del poble català. Però, per això, el poble necessita una direcció política clara amb la decisió de proclamar la independència i defendre-la.
