L’altre dia vaig topar-me amb un cas peculiar. Un amic francès, d’origen espanyol, va explicar-me que li agradaria molt ser súbdit d’Espanya. Li vaig preguntar si no li agradava ser francès i em va dir que sí, però que ell se sentia espanyol i francès. El vaig felicitar perquè, òbviament, era totes dues coses. La seva família era espanyola i ell era francès de naixement. Però, sorprenentment, no estava satisfet. Ell volia ser francès però que França estigués supeditada al govern espanyol. És a dir, que fos una comunitat autònoma d’Espanya.
Qui pot ser francès, dir-se francès i sentir-se part de la nació francesa però voler ser governat per un altre estat? És a dir, no em cap al cap que un francès, un alemany, un anglès o un italià se sentin orgullosament francesos, alemanys, anglesos i italians i vulguin ser governats per un altre estat. “Tu et sents espanyol, home”. Li vaig dir. És fantàstic, però no pots sentir-te part d’un poble i voler que un altre prengui les decisions en el seu nom.
Evidentment, això que acabo d’explicar és mentida. No conec cap francès que, malgrat sentir-se orgullosament francès, vulgui que el governi Espanya. Pot ser que hi hagi algun espanyol que viu a França i que en un deliri impossible vulgui ser governat per Espanya. Però, evidentment, ningú defensaria que aquesta hipotètica persona se sent orgullosament part del poble francès. La independència de les nacions és el seu bé més innegociable. Més irrenunciable. Més important. Per la independència, les grans nacions fan guerres. Maten i bombardegen i cremen i moren per aquest principi essencial en la seva estructura cultural: la independència. L’autonomia absoluta respecte d’una nació estrangera. Però això que s’aplica escrupolosament a qualsevol nació del món és aberrant a casa nostra. A Catalunya hi ha catalans que es fan dir part orgullosa del poble català però que volen ser governats per un altre país. Per un Estat amb capital llunyana, que té un altre idioma, un altre dret civil i un menyspreu notable cap al seu teòric poble. A tots aquests que diuen que la independència és anacrònica i reaccionària, pregunteu-los si volen ser governats per França o Portugal. Aquesta és una més de les anomalies catalanes. Ens volen prohibir ser un poble per donar veu a aquells que no volen ser un poble. Aquells que volen ser espanyols i ser governats per Espanya i pagar tribut al rei.
Digueu-me punyetero però no entenc que algú se senti part d’un poble i no vulgui la seva independència. Quin portuguès pot anomenar-se portuguès a ell mateix però voler ser governat per Madrid en una llengua estrangera? I dic Portugal perquè és un cas paral·lel al nostre. També ells eren una nació de la corona espanyola fins que es van independitzar. Avui en dia ningú nega el seu dret com a estat malgrat que el seu desenvolupament històric com una part d’Espanya va ser exactament com el català fins al moment de ruptura.
Assumeixo que hi ha gent que se sent espanyola i viu a Catalunya. Fins i tot poden sentir com a pròpia la identitat catalana però, en última instància, la seva nació és Espanya. La separació al país no és entre independentistes i no independentistes sinó entre aquells que senten com a pròpia la nació catalana i aquells que senten Espanya. Aquells que orgullosament se senten espanyols i aquells que, disculpant-nos, ens sentim catalans. No és casual que aquest segon grup coincideixi amb els independentistes. Igual que els que se senten espanyols desitgen la independència política de la seva nació.
