Perdoneu, segurament és un error nostre. De la ciutadania, em refereixo. Potser no ho vam deixar clar quan vam anar a votar massivament el 9 de novembre de 2014, en una consulta històrica. O quan, tres anys després (l’1 d’octubre del 2017), vam tornar a anar a les urnes per votar la independència malgrat la violència policial salvatge. Accepto que malgrat manifestar-nos sense defallir cada Diada, omplir els carrers contra cada sentència, i ocupar Barcelona plens d’entusiasme i valentia per donar la benvinguda a la república, potser els nostres “líders” (quina ironia) no han entès el que volem. No han entès que ningú els ha votat perquè gestionin una pandèmia, millorin el model d’escola, recaptin més impostos o canviïn els trams autonòmics de l’IRPF. Segurament per això ho fan tan malament, tot plegat. No és pas culpa seva. És que no se’ls va votar per això. Se’ls va votar (i corregiu-me si m’equivoco) per declarar la independència i fer mans i mànigues per fer-la efectiva. Quants mandats populars necessita, aquesta gent? Ho dic amb tota l’estima i la solidaritat del món. No és una crítica, és una pregunta autèntica i desesperada. Què més necessiten, per fer allò que fa tres anys vam demanar democràticament a les urnes.
Ves que ara algú em dirà allò que s’ha de gestionar el dia a dia. Vols dir? No penseu, honestament, que els catalans vam acceptar viure un temps d’inestabilitat i desordre amb l’objectiu de tenir la república? Voleu dir que quan vam anar a votar l’1 d’octubre, jugant-nos-hi la cara, ho vam fer per poder decidir si tanquem els teatres o els restaurants dos o tres dies més per culpa d’un virus? És per això que s’han de barallar, ara, els polítics catalans? Per les engrunes d’un sistema centralista i corrupte? Han de llençar-se els plats pel cap Esquerra i Junts per Catalunya per gestions quotidianes tenint en compte que l’objectiu és declarar la independència? O és que ja no és aquest, l’objectiu? Resulta que després de la valentia i la passió demostrada, ara assumim amb un servilisme miserable les condemnes, les sentències, la violència, la repressió, l’espionatge i les detencions arbitràries, mentre els “líders” es barallen per quan poden obrir els bars. Tanquem tots els bars! Tanquem tots els teatres! Declarem la independència i sentiran l’escalf de la gent. La veritable solidaritat.
Ni tan sols els espanyols comprenen aquesta manera de fer política amb el fre de mà posat. Darrerament, he parlat amb gent de fora de Catalunya que defensa la legitimitat d’una consulta, d’un referèndum. Si tinguéssim el valor d’estirar la corda, l’estaca cauria. Ho sap tothom. Especialment els que han de liderar-nos en aquest camí que, lamentablement, ha passat de ser heròic a vergonyós. Des del primer moment, des del referèndum, des de la primera càrrega policial als col·legis catalans, l’objectiu ha estat fer efectiva la voluntat popular. Per què hem deixat que els polítics (que votem nosaltres) elideixin aquest fet tan notable dels seus programes de govern? Com hem arribat a aquest punt? Deixeu-vos de petites batalles i concentrem-nos en la gran conquesta. La llibertat plena contra la manca de democràcia, contra els bancs que fugen, contra la premsa que ens vol ignorar. Si no ens hi posem, serem un país molt pitjor on viure.
1 
