La pressa del temps és el darrer títol –de narracions, en aquest cas- de Maria Barbal, una de les millors escriptores catalanes contemporànies. A la contraportada del llibre s’hi pot llegir: “De vegades passem anys de rutina i, en un instant, la nostra vida canvia. Un descobriment, una girada, que apareix com a crucial, i el present brilla i fins ens enlluerna”.
És alguna cosa semblant a això, el que s’esdevé actualment en el món –ampli i divers- del sobiranisme català, de la gent que lluita per tal que Catalunya –tant de bo puguin ser algun dia el conjunt dels Països Catalans- tingui un Estat propi en el si de la Unió Europea. I si en comptes d’anys de rutina parléssim de dècades –força- de marginalitat, també acabaríem arribant, a hores d’ara, a alguna mena de girada crucial. I podríem concloure que potser el present no arriba del tot a enlluernar-nos, però sí que brilla, certament, i ho fa com no ho havia fet gairebé mai.
En tot cas, hi ha pressa, molta més pressa que abans, per assolir l’objectiu. Però pressa no ha de voler dir, necessàriament, precipitació, ni encara menys manca d’estratègia. I d’aquí a ben pocs mesos tindrem una bona ocasió –les eleccions al Parlament- de validar de nou el sobiranisme, aquest independentisme que ve de lluny i que, notòriament reforçat, vol anar molt més lluny encara.
Ho notes en les converses amb gent de diversa mena. I és que, avui, l’aspiració a la independència és molt més desacomplexada que fa uns anys, amb nous independentistes de corbata, per a entendre’ns, i els que no ho són. No fa pas tant, els segons –per socialment minoritaris que fossin- eren majoria. Per anar bé, l’independentisme, entre nosaltres, ha de poder vestir com vulgui, sense distincions de cap mena, encara que cadascú tingui dret –només faltaria!- a lluir el seu propi estil.
Sobretot, el que l’independentisme, socialment, ha anat guanyant és centralitat. I tanmateix, fins i tot en l’estat de relativa eufòria actual –ja que, com diria Raimon, “en som molts més dels que ells volen i diuen”-, continua havent-hi personalismes inevitables, enfrontaments estèrils, fragmentacions pernicioses, pugnes -sovint- patètiques. Passa en aquest país i a tot arreu, però a voltes tens la impressió que aquí –segurament pel nostre tarannà- passa més.
Per tal d’intentar superar-ho en aquest moment singular, és ben oportú el manifest a favor d’una Conferència nacional del sobiranisme elaborat per un grup de personalitats catalanes. Entre aquests referents n’hi ha molts que en diries “independentistes de tota la vida“, però també alguns que es deuen haver apropat al món del sobiranisme més recentment, probablement desenganyats d’un encaix amb Espanya que cada cop resulta més difícil o d’un federalisme que sembla que –els qui se’l creuen- només és professat per aquests verals.
La iniciativa s’haurà presentat dilluns, 15 de maig, a la seu d’Òmnium Cultural, i cal esperar que obri nous camins. Els signants proposen “la celebració d’una conferència unitària per a la independència, amb la participació activa i equilibrada de membres acreditats de plataformes i associacions sobiranistes, i dels impulsors de les consultes populars“. Aquest podria ser el camí –creuen- per arribar a una candidatura de consens –”transversal, equilibrada i unitària”- davant les pròximes eleccions.
El paper d’aquesta candidatura sobiranista –si de debò arriba a constituir-se- pot ser molt important, sense menystenir l’actuació d’altres forces veritablement nacionals ja existents en el nostre panorama polític. I és que, d’alguna manera, molta gent és cridada a fer alguna mena de pas endavant, i sobretot també tenint en compte que la data simbòlica del 2014 –tres-cents anys després de la gran desfeta- és cada cop més a tocar…
La Conferència nacional que ara es proposa és una altra fita en el marc d’un repte sostingut. I és que, com veieu, hi ha pressa. La pressa del temps.
