Independència i reconeixement internacional segons el PP

"El PP està creant la seva pròpia fossa autodestructiva amb Catalunya. Ells són alhora enterramorts i el cigne que canta i, amb aquests trumfos, la cosa ja no dóna més de si"

Fa pocs dies el ministre d'afers exteriors del govern espanyol Sr. García Margallo sortia al pas de l'anunci d'obertura de dues noves delegacions internacionals de la Generalitat de Catalunya afirmant dues coses com a mínim objectables: el govern d'Espanya estudiarà recórrer aquesta mesura analitzant, a més, la possible inconstitucionalitat de la nova llei d'acció exterior catalana; i, en segon lloc i encara més greu, Catalunya, com estat independent, mai serà reconeguda internacionalment, atès que és quelcom "inimaginable", segons explica l'atrevit ministre i diputat "cunero" del PP.

Aquestes sentències de la part d'un ministre d'exteriors mereixen algunes consideracions oportunes: que, a Déu gràcies del PP, una munió de catalans han fet el pas a l'independentisme no crec que a aquestes alçades de partit a ningú exasperi o sorprengui excessivament. Amb el perdó corresponent pel llarg estol que per necessitats d'espai ometo; el cert és que els Aznar, Mayor Oreja, Arenas Bocanegra, Montoro, Monago i, en els darrers temps, García Margallo i d'altres, són criatures que haurien d'ésser idolatrades i reverenciades pels nostres independentistes de vell encuny. No és que els socialistes siguin gaire millors que aquests cavallers, però com que tot en aquell partit combrega i rima amb inconsistència i frivolitat, la cosa queda una mica més diluïda i amagada. Per enfrontar-m'hi, deixeu-me confessar, jo més m'estimo el PP: et diuen coses que no t'agraden, que t'incomoden i si poden, fins i tot, t'ofenen i t'humilien, però almenys i això als catalans encara ens costa d'entendre-ho, saps de quina fusta roseguen i quin pensament barrinen. No és poca cosa, en aquesta vida plena de sorpreses, saber el que pensen els teus enemics (polítics).

Margallo (García), algú, per cert, s'ha plantejat si és normal bandejar tant sovint els primers cognoms, sobretot els més corrents, dels polítics espanyols, és d'aquesta raça de polítics espanyols dits de dretes que en el fons ni això són, que viuen de l'escarni i l'enfrontament vers Catalunya enlloc d'ocupar-se i preocupar-se dels seus propis i mundans afers. El seu iracund verb, no essent l'únic, l'alça desvergonyidament quan els catalans discrepen o empipen i creu, sincerament, que més enllà d'Espanya tot és buit, fosc i fa fred. Margallo, en relació a Catalunya, s'erigeix com a portantveu del govern i no escatima esforços alhora de desautoritzar i escarnir el nostre autogovern i la nostra aventura sobiranista. Com si les dues coses fossin de la mateixa natura. Per gent com ell la culpa i l'error és sempre català i ells, i els seus, es troben lliures de qualsevol pertorbació i, ja no diem, equivocació.

La dreta espanyola de sempre, també nous cadells com na Soraya, sempre s'han servit d'una particular necessitat d'enfrontar-se molt vivament amb Catalunya, presentant a aquesta última com incapaç de viure dels seus recursos o fer política de veritat. Fins fa poc temps, era un fet, treien les urpes i amb quatre bruels al vent, el català, poruc de mena, concedia i el que podia convertir-se en una mera prebenda personal, en certs casos, esdevenia, gairebé sempre, una nova derrota col·lectiva. S'explica que Mussolini després d'allitar-se amb alguna de les seves amants, meretrius o dones de variat esbarjo per entendre'ns, les solia alliçonar: "sóc el millor amant que tindreu mai", els deia aquell que no s'equivocava mai tampoc. La dreta espanyola comparteix quelcom d'això i, tot sovint, de les seves actuacions amb Catalunya se'n deriva una espècie de "som els que pitjor us hem tractat i no som més dolents perquè no volem". I nosaltres el que ens queda és aguantar. Però alguns se n'han cansat i aquí rau el problema i l'estat actual de les coses.

El PP està creant la seva pròpia fossa autodestructiva amb Catalunya. Ells són alhora enterramorts i el cigne que canta i, amb aquests trumfos, la cosa ja no dóna més de si. No poden ni volen ser pragmàtics perquè el seu projecte per Espanya ni passa per la conllevancia orteguiana ni per la descentralització autonònomica, mal necessari dels anys setanta després de quaranta anys de foscor, avorriment i mala llet. De fet la LOAPA ja apuntava aquesta mateixa direcció però el PSOE no es veié prou fort per arribar fins el final en un país on hi havia més separació de poders que no pas ara i la dreta llavors era minsa, esquifida i dividida. Podemos, en aquesta derivada, no és res més que el PSOE dels setantes, venedors de fum i d'elixirs de joventut eterna, que quan ensumaren plats calents, xofers, secretàries estupendes i primes vàries desaren llurs promeses. I sinó temps al temps.

Tornem al PP. La dreta espanyola irredent i de sempre, segueix el vell ideari del periodista Julio Camba. Aquest periodista i escriptor gallec que després de festejar de jove amb l'anarquisme es féu de la dreta més rància i classista (vegeu l'obra "En defensa del analfabetismo") resumí en una frase la visió de l'espanyolisme de dretes vers Catalunya "lo peor no es que los catalanes hablen en catalán, es que lo hagan en castellano" ens deia des de les sentides planes de l'ABC. Reformismes, terceres vies, federalismes simètrics o d'estranyes proporcions i falsedats vàries producte d'il·luminismes d'alguns catalans cauen, llavors, pel seu propi pes i la seva efímera condició. I nosaltres sense adonar-nos-en i encara a la figuera de la santa innocència. Pobre Catalunya pàtria del meu cor.

Agradi o no al PP, el reconeixement internacional, en el seu primer pas, dependrà de l'actitud i determinació, factors que generen credibilitat, dels nostres polítics. Si un no es reconeix a ell mateix com l'han de poder reconèixer d'altres actors exteriors i no necessàriament favorables a la nostra causa. Si el sobiranisme, tot sovint, ens recorda que som davant la paret, ara cal afegir que el PP, sense voler, ens porta la perxa per saltar i de lluny s'escolten cants de sirena i de confusió de socialistes i Podemos de que si ho fem prendrem mal. Consells que arriben tard i malament. Nosaltres ens toca saltar sense por ni mirar enrere. I a ells canviar la cara d'una Espanya que comença a sentir vergonya dels seus fills polítics si més no.

 
 

Comentaris