La independència de Catalunya ja ha començat. Algunes persones no se n’adonen, però ja ha començat i, a desgrat de moltes altres, no té aturador. És a dir, que, per depriment que pugui ser l’actual panorama polític, així com el sentiment d’impotència que genera la visió d’una Generalitat en poder de gestors d’engrunes, no pas d’estadistes, el procés de recuperació de les nostres llibertats nacionals culminarà abans que no ens pensem. Les consultes populars que s’estan celebrant han sacsejat el país de dalt a baix, han atret la mirada de la resta del món i han obligat la classe política catalana a prendre-les en consideració. Algunes forces, com el PP i el PSOE de Catalunya, han optat per deslegitimar-les, però l’únic que han aconseguit ha estat retratar-se per a la posteritat com a enemics del principi democràtic més elemental: la llibertat d’expressió.
Val a dir, per altra banda, que, per bé que les consultes incideixen en molts àmbits, n’hi ha tres que són determinants. El primer, transversalitzar la independència tot fent prendre consciència a la gent que la llibertat d’un poble està per damunt de les adscripcions de classe; el segon obligar els partits polítics a enfrontar-se amb les seves contradiccions; i el tercer, desmuntar el tòpic de l’independentisme com a força minoritària. Les consultes, per tant, marquen un abans i un després en la història de Catalunya, i la prova més recent dels seus efectes ens la va donar el passat 20 de febrer Joan Herrera, secretari general i candidat d’ICV a les properes eleccions, quan va dir que Esquerra “ja no té el monopoli” de l’independentisme perquè en la seva formació també n’hi ha, d’independentistes. “I com és que fins ara no se n’havien adonat?”, caldria preguntar-li. Sigui com vulgui, no deixa de ser una evolució en el discurs. Un discurs que és merament estratègic i trampós, és clar, però obligat per la convicció que ben aviat tot aquell partit que no inclogui la independència de Catalunya en el seu ideari estarà condemnat al fracàs. No és que la direcció d’ICV s’hagi tornat independentista de cop, ni molt menys. La direcció d’ICV ja fa molts anys que es troba ancorada en el passat i, com el PSOE de Catalunya, amb qui comparteix l’amor pels fòssils, encara parla de federalisme. Però en el món del segle XXI, amb una globalització galopant dins la qual tota nació que no tingui Estat està condemnada a desaparèixer en un tres i no res, el federalisme és una andròmina tan romàntica i inútil com el rellotge de butxaca del besavi. En obrir-lo, provoca el somriure afectuós, sí, però ja no funciona.
És bo que ICV s’adoni que l’independentisme dóna escons, naturalment que sí, però convindria que s’adonés també que, d’ara endavant, ja només els donarà a aquella força que plantegi la independència per a un futur immediat, no pas per a l’any 3000. Mentre el senyor Herrera, digui que el federalisme és una “aposta estratègica de fons fruit del convenciment que suposa la millor fórmula per a l’autogovern” aquest partit no passarà de ser la catifa verda del Partit Socialista. Només té una possibilitat de sobreviure, una sola, i és que aquests independentistes que diu que hi militen es facin càrrec del partit tot explicant a la rellevada direcció que sense independència no hi pot haver mai autogovern.
- CA
