No comparteixo ni m’agrada la idea, que he sentit repetir sovint des de sectors pròxims al govern, que el tripartit ha fracassat perquè a Catalunya no hi ha cultura de coalició. Sovint, aquesta frase oculta a mitges un argument inquietant: el tripartit ha fracassat perquè Catalunya no l’ha entès. Era un invent formidable, ho ha fet molt bé, però els catalans no ho han sabut valorar, perquè no són capaços –pobrets- d’entendre el que és un govern de coalició, malacostumats pel pujolisme. El problema no és el tripartit, és Catalunya. Són els catalans.
Als qui amb això de la incultura de coalició –o amb la idea paral•lela que el tripartit és formidable i ho ha fet molt bé, però li ha fallat la comunicació- situen la culpa del fracàs no en el govern sinó en el país, els recordo sempre un poema de Brecht. Davant d’un comunicat del govern de l’antiga RDA que deia que el govern havia perdut la seva confiança en el poble, Brecht suggeria que el que havia de fer el govern era dissoldre el poble i triar-se’n un de nou i de millor, que sí que fos capaç d’entendre’l. Si com diuen alguns dels defensors Catalunya no ha estat a l’alçada del tripartit, del que es tractaria seria de buscar-se o d’inventar-se un país més llest i preparat que aquest.
Certament, crec que hi ha hagut un problema de manca de cultura de coalició. Però qui ha demostrat manca de cultura de coalició no ha estat Catalunya, ha estat el mateix govern. El que no ha entès o no ha volgut entendre què vol dir governar en coalició ha estat un govern que ha esdevingut precisament per això un artefacte inestable, on tots es vigilaven a tots, on no hi havia un programa i un relat comú –no per sempre, per als quatre anys de la legislatura- i on tothom intentava des del govern agradar als seus i, en una terminologia inventada des de dins del govern, no des de fora, marcar-hi paquet. No hi ha hagut un govern de coalició sinó una coalició de governs. Alguns ho han fet millor i d’altres pitjor, però l’esquelet ha fallat.
El tripartit ha tingut incultura de coalició perquè s’ha volgut legitimar presentant uns fonaments falsos i ocultant els reals. Un govern de coalició no es fa per amor, es fa per interès. Per interès dels qui el formen i per interès general. El tripartit va fingir que era un pacte per amor: que quan tres partits comparteixen el fet de ser d’esquerres tenen unes afinitats que els fan partits germans, que els permeten enamorar-se fàcilment els uns dels altres. Ens han dit des del primer dia que estan enamorats entre ells, però cadascun ha anat a la seva. Perquè a Catalunya –des del punta de vista dels electors, no dels dirigents de partit-, proclamar-se d’esquerres no és prou per constituir una única família política, per damunt de les discrepàncies de fons en l’eix nacional.
El tripartit s’ha volgut legitimar en la seva afinitat i negar que era de fet un matrimoni per interès. I allà on havia de funcionar teòricament l’afinitat no ha funcionat, perquè era falsa. Ara, allà on hi havia l’interès ocult, el que no es volia proclamar –mantenir el govern i apartar-ne a CiU, a l’espera que se n’anés en orris-, allà ha funcionat perfectament. Aquesta ha estat la principal incultura de govern i la font de tota la inestabilitat: fer veure que fas la coalició per una cosa, que no funciona, i estar-la fent de veritat per una altra, que no goses dir en veu alta.
