Incerteses reagrupades

"L'expresident de Reagrupament s'ho hauria d'haver pensat abans. Perquè ha mogut l'entusiasme de milers de persones que ara han quedat de nou sumides en el desconcert"

La dura prova que ha suposat per a Esquerra Republicana prendre dues vegades seguides la mateixa opció de govern agreujada amb la pràctica de la gestió que se n'ha derivat han deixat molts orfes pel camí. Hi ha molts independentistes sense pare ni pare. Milers. Alguns han decidit afillar-se o reafillar-se a Convergència i Unió. Alguns altres se n'han anat a casa i ja veurem qui els en trau. I alguns altres més han passat a l'acció i s'han reagrupat o esperen un senyal de Joan Laporta. Són molts –milers- els qui havien pres aquesta penúltima opció. D'una manera modèlica, Reagrupament s'havia constituït com a associació i havia anat escampant-se com una taca d'oli per tot el territori. Els desenganyats hi acudien amb dos objectius excessivament superficials però engrescadors: la independència i la regeneració política. En l'assemblea general que Reagrupament va fer el 3 d'octubre passat es definien els vicis del sistema i els partits actuals i es proposava un model alternatiu. L'entusiasme ho desbordava tot. Aquest model ha fet aigua sobtadament quan Reagrupament no s'ha constituït encara com un partit ni s'ha decantat per una opció concreta de cara a les pròximes eleccions.

La deserció de Joan Carretero és, doncs, doblement frustrant. Perquè obre una incertesa precisament entre aquells que en fugien. Entre els qui havien considerat Reagrupament com la manera d'esvair totes les incerteses que els havia suscitat Esquerra Republicana en els darrers anys. L'exconseller s'ho hauria de fer mirar. El sentit de la responsabilitat hauria d'haver-li impedit prendre una decisió tan taxativa. Fins i tot en el cas que s'ho repensi i rectifiqui, la sensació d'inseguretat que s'ha obert entre els reagrupats no s'esvairà ràpidament. Perquè ells hi són precisament per evitar conductes com aquesta.

¿I perquè Joan Carretero ha decidit abandonar la junta directiva de Reagrupament quan ell n'ha estat el principal impulsor i quan comptava, a més, amb la majoria dels dirigents? Si l'exconseller ha volgut imitar la jugada política de Felipe González, que no es va presentar com a candidat a la secretaria general en el congrés del PSOE de maig de 1979 per provocar un revulsió que li assegurés un liderat sense discrepàncies bàsiques, ha comès un greu error. Carretero no pot pretendre un liderat com el que tant ha criticat fins ara. Reagrupament s'ha definit per la voluntat de no repetir aquestes conductes. Una "aclamació popular" que provoqués el retorn de l'expresident seria una mala jugada. La instauració d'un liderat convencional. La recaiguda en els errors que defineixen un partit polític fins i tot abans de constituir-se'n. Un mal començament. Hi ha una altra possibilitat. Potser Joan Carretero ha abandonat la junta directiva de Reagrupament cansat, fastiguejat de les mateixes històries de sempre. O precisament escaldat d'un liderat fins i tot abans d'assumir-lo de manera definitiva. En aquest cas, l'expresident de Reagrupament, senzillament, s'ho hauria d'haver pensat abans. Perquè ha mogut l'entusiasme de milers de persones que ara han quedat de nou sumides en el desconcert. Perquè, li agradi o no li agradi, els liderats encara són necessaris. Tot i que es vulguin diferents.

 
 

Comentaris