L’avantatge de la generació de músics nascuts a finals dels 80 és que han pogut escoltar des de la distància els millors del segle XX: Led Zeppelin, Beatles, Black Sabbath. I també les influències que han generat: Nirvana, Red Hot Chilli Peppers, Radiohead, Rage Against the Machine. Per lògica generacional vam descobrir el segons abans que el primers. I n’han sortit coses com Tame Impala. O com els joveníssims The Strypes – 18 anyets i al Glastonbury 2013. O Peace. Que és de llarg una de les bandes més conceptualment angleses -amb tot el que això comporta- que he escoltat en molt i molt de temps. Per què quan descobreixes d’on són ho entens tot. Worcester, una de les moltes ciutats mitjanes als Midlands. Camps d’ovelles, pobles plens de rics benestants i llargs barris de gent treballadora. On un adolescent té poca cosa més a fer que escoltar música i formar bandes amb els amics, suposo.
Van treure el seu debut – In Love el passat març. Primer disc i un èxit que s’explica per temes com Lovesick. Lletres fàcils, adolescents, sobre amor estúpid i vida d’institut. Però que funcionen. 14 temes que resumeixen tranquil·lament les dues últimes dècades del panormala musical anglosaxó. Reconec un Julian Casablancas, una veu que no canta, sinó que remuga – aToxic. Unes guitarres a Waste of Paint que semblen fetes pel mateix The Edge. I ressona també la caixa i guitarra fàcils de Blur per tot arreu. I a Follow Baby hi esclata un Radiohead 90’s – The Bends tan i tan obvi que fa casi vergonya no dir que n’és una versió. Rastres Coldplay. Float Forever és com tenir a un Chris Martin amb cabells castanys, lleig, esblanqueït, i que s’estima una mica menys a ell mateix. Tocar pop és jugar a la carta fàcil d’agradar a quasi tothom. Però tocar bon pop és cosa que ben pocs aconsegueixen. No se’ls perdin. Peace aquí.
-1
