El govern ha hagut d’obrir una línia de crèdit per pal·liar els efectes econòmics que la pandèmia està tenint sobre la petita i mitjana empresa i els autònoms que, malgrat tenir que continuar atenent les seves despeses, han vist disminuir dramàticament, quan no desaparèixer, els ingressos habituals. En molts casos no es tracta de postergar els guanys a un altre moment. És que senzillament no es produiran. El restaurant o l’hotel podran tornar a obrir, però trobades multitudinàries d’enguany s’han de donar per perdudes, arrossegant rere elles la viabilitat de tots aquells sectors que feien d’aquests esdeveniments el seu client principal. A això s’ha d’afegir que molts dels que demoraran consums es trobaran, quan els puguin fer, ensopegant amb els nous, de manera que els proveïdors dels serveis no els podran atendre tots, o almenys no de la manera que fora convenient, uns per manca de disponibilitat, altres senzillament perquè hauran desaparegut sota la devastació de l‘actual paràlisi. És sols un dels exemples de què sortir de la inactivitat no serà fàcil.
Quan l’ICO ofereix crèdit, el garanteix l’Estat, que vol dir tots nosaltres en tant que subministradors dels inputs materials que el nodreixen. Semblava quedar clar aleshores que l’aval obviava la necessitat de qualsevol garantia addicional. Però els bancs, tots ells en una o altra mesura, estan oferint el diner amb una condició afegida de contractar una assegurança de vida, i no precisament barata. No era un malentès, com ha dit una d’aquestes entitats creditícies sortint al pas d’un vídeo que s’ha difós per les xarxes i on una suposada autònoma denunciava la situació. Era, com en tantes altres ocasions, el moment de l’oportunisme. Les condicions de l’assegurança, de ben segur de manera semblant en unes i altres entitats, eren draconianes. Potser es tracta d’un intent de compensar les moratòries hipotecàries que en la mateixa normativa governamental se’ls hi han imposat. Però s’ha de dir que, mirant la lletra petita d’aquesta normativa, ja es veu que complir les condicions per obtenir la moratòria és pràcticament una quimera, tot i que en una primera ullada no ho semblin, i que és a aquesta moratòria i als crèdits extraordinaris on s’injecten les desenes de milers de milions d’euros amb els que ens endeutarem una mica més. I segurament els bancs ho saben. Aleshores, no en tenien prou amb cobrar un 2,5% per un diner que els hi costa zero? Desprès de tots els advertiments fets des d’Europa sobre la seva actitud envers els consumidors, en els moments actuals probablement extensibles a la microempresa i l’autònom, crec que no poden dir que no ho sabien. Ara els han enxampat in fraganti.
