Quant a l’organització del curs universitari 2020/2021 el ministeri d’universitats, com així pot constatar-se a la seva nota informativa del 20 d’agost, s’ha limitat a dir, amb una vaguetat tant calculada com exasperant, que totes les universitats estan ultimant els seus protocols, plans i mesures d’actuació per garantir l’inici del curs; que s’apostarà per un model mixt de docència, compatibilitzant activitats presencials i d’altres en línia, en funció de la situació pandèmica de cada moment; i que la darrera setmana d’agost està prevista una reunió de coordinació amb les universitats i les comunitats autònomes, així com una altra, ja al mes de setembre, amb la Conferència de Rectors de les Universitats Espanyoles (CRUE).
En paral·lel a l’apagada estiuenca del ministeri d’universitats, algunes i alguns responsables dels equips de govern de les nostres universitats, desapareguts i dimitits de la seva responsabilitat al llarg dels mesos de confinament derivats de la crisi de la covid-19, només s’han mostrat en públic al llarg d’aquest estiu per penjar-se la medalla d’un bon posicionament als rànquings internacionals, tot oblidant que, si són sincers, això obeeix molt més a l’esforç de tota la comunitat universitària, que no pas a la feina de qui ocupa, però no sempre exerceix, el càrrec de rector/a. Igualment, d’altres membres de la comunitat universitària, aparentment obsessionats amb properes convocatòries electorals als nostres campus, ens han bombardejat, quasi a diari, amb una allau de reflexions, segur benintencionades, però amb una clara connotació populista i, sovint, contradictòria amb allò que han dit o votat als consells de govern dels quals hi formen part.
Sigui com sigui, a les portes de l’inici del nou curs acadèmic universitari, com també succeeix en relació amb la tornada a l’escola, ens trobem davant d’un escenari presidit per la necessitat de fer front a una nova normalitat que, malauradament, té molt poc de normal. Lluny d’un full de ruta clar, són moltes les incerteses que ens envolten. Una vegada més, malgrat l’experiència ja acumulada des del mes de març, sembla que tornem a guiar-nos per la improvisació i per una planificació, si és que existeix, manifestament millorable.
L’alumnat no acaba de saber i, de vegades, ni entendre, com serà la docència i avaluació del curs 2020-2021, així com tampoc té molt clar si li val la pena, per aquelles i aquells que es mouen del seu domicili, llogar un pis o reservar plaça a una residència universitària. Quant al PAS, hem avançat molt poc, per no dir res, davant de les incògnites, riscos i despeses que genera el teletreball. Per la seva banda, el PDI de les universitats presencials ja fa temps que s’ha perdut, dins d’un bosc frondós de protocols, entre la docència presencial a alguns grups, en condicions de distanciament social i seguretat sanitària; i allò altre que coneguem com a docència mixta o híbrida, però que ningú pot descartar, tal com van les coses, que d’aquí a dues setmanes sigui batejada pel responsable ministerial de torn, si em permeten la ironia, com a “docència elèctrica” o “híbrida endollable”.
És evident que la situació es molt complexa i els escenaris canviants, però també ho és que les administracions i els rectorats no poden ni deuen amagar-se, tot defugint de les seves responsabilitats, darrere de l’esforç ingent de les deganes i degans, així com de la vocació de servei i voluntarisme que caracteritza a la quasi totalitat de la comunitat universitària. És l’hora d’exercir una responsabilitat compartida, tot combinant coordinació i descentralització.
A Catalunya, en exercici de les nostres competències i sense esperar gens del ministeri d’universitats convindria definir, si no volem replicar l’espectacle viscut en relació a la tornada a les escoles, unes directrius clares quant al nou curs universitari. Unes directrius que només poden tenir sentit si són fruit d’una veritable coordinació entre la conselleria de salut, la secretària d’universitats i recerca, els equips rectorals, la representació social de les treballadores i treballadors, i la representació de l’estudiantat; així com permeten una certa flexibilitat, sempre motivada, en funció de les particularitats que són pròpies de cada universitat i, més concretament, de cada facultat i àmbit de coneixement.
Tinc la sensació que ja arribem tard quant a la definició d’una reflexionada planificació. En qualsevol cas, encara són a temps de concretar, amb sentit comú, les mesures de seguretat més adients, incorporar plans d’actuació davant dels positius i de cribatge i, per descomptat, de ponderar les necessitats laborals que implica i pot implicar l’actual realitat sanitària, social i econòmica derivada de la crisi de la covid-19 al nostre sistema universitari. Si ens donen les eines, compteu que la comunitat universitària serà, com sempre, al servei del país i de la seva ciutadania.
