Impotència

"Potser va sent hora que l'independentisme convidi les forces unionistes a presentar al Parlament de Catalunya una proposta de reforma de l'Estatut"

Al juliol farà ja 9 anys que el poble de Catalunya viu sotmès a una llei que no ha votat: l'estatut deformat pel Tribunal Constitucional. Catalunya és l'únic territori amb autogovern d'Europa que es regeix per una llei no escrita pel seu Parlament, sinó per un tribunal. Potser el no consentiment explícit dels catalans a la seva llei d'autogovern s'hauria pogut compensar amb victòries electorals dels partits favorables a la sentència del TC. Hauria estat una forma  implícita d'acceptació del text reescrit pels magistrats. Però el cert és que, des de la sentència, hi ha hagut quatre eleccions al Parlament de Catalunya (2010, 2012, 2015, 2017), i en les quatre el resultat han estat majories absolutíssimes dels partits que, independentistes o no, són contraris al veredicte del TC. Quatre referèndums consecutius amb el mateix resultat.

 

Qualsevol assessor neutral que rebés l'encàrrec de suggerir una solució política al conflicte català que no desemboqués en la independència, probablement li diria al govern espanyol que promogués un nou Estatut que aconseguís el consentiment explícit dels catalans a través d'un referèndum. Però seguint les vies constitucionals, una reforma estatutària només pot fer-se a iniciativa del propi Parlament de Catalunya, on ja fa temps que no hi ha la majoria necessària de dos terços (90 diputats) per tirar-ho endavant. Els diputats partidaris de continuar a Espanya són menys de la meitat (65). I no només això: dels 65, una àmplia majoria (40) voldrien una reforma cap enrere, centralitzadora, i una minoria (25) la voldrien progressiva, cap endavant. La minoria autonomista del Parlament és, per tant, doblement inoperativa: ho és aritmèticament, però també i sobretot, políticament. Si convidessis els 65 a tancar-se en una sala per intentar acordar el text d'un nou Estatut d'Autonomia, la reunió duraria cinc minuts. I no només pels 8 dels comuns: també Iceta comprovaria que no és el mateix fer bloc amb el PP i C's per bloquejar la independència, que no fer-lo per intentar construir alguna cosa en positiu.

 

Aquesta impotència política absoluta passa desapercebuda de l'opinió pública perquè, enredat en els seus debats interns i aclaparat per la repressió, l'independentisme perd cada dia oportunitats de posar en evidència els seus adversaris. Quan Pedro Sánchez proposa un nou estatut, sap perfectament que l'operació no pot ni tan sols començar si no s'hi impliquen, i la lideren, els propis independentistes. És a dir, està demanant als independentistes no només que renunciïn al seu programa i objectius polítics, sinó que li facin la feina, que facin ells d'autonomistes constitucionalistes. Hola senyor Junqueras i senyor Puigdemont, tinc la solució al conflicte català: abandonin el seu programa i apliquin el meu.

 

En les seves imperdibles entrevistes a televisions del món, el ministre Borrell sempre convida cínicament l'independentisme a presentar al Congrés una reforma constitucional per introduir el dret de secessió a la Constitució espanyola. Potser va sent hora que l'independentisme convidi les forces unionistes a presentar al Parlament de Catalunya una proposta de reforma de l'Estatut. Si tens al davant un estat que només sap visualitzar la seva prepotència, força'l almenys a visualitzar també la seva impotència.

 
 

Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?