El debat sobre la modificació a l’alça o a la baixa dels impostos és un debat recurrent. Quan s’acosten eleccions i quan cal negociar pressupostos els gestos en fiscalitat són condicions ineludibles. I no hi ha marge perquè sigui d’una altra manera, ja que els pressupostos públics han de quadrar formalment ingressos i despeses, hi ha un article de la Constitució espanyola que fixa que abans de gastar-invertir en polítiques cal pagar primer el deute públic i el dèficit fiscal que traginem País Valencià, Catalunya i Illes és una motxilla que pesa com una llosa.
Les modificacions de l’impost de successions que va aprovar el Parlament el 2009 (per recuperar progressivitat de l’impost), el 2011 (compromís electoral de CiU) i el 2013-2015 (per pacte d’estabilitat de CiU amb ERC, amb la batuta econòmica de l’aleshores diputat Pere Aragonès) i el 2009 de l’IRPF van obeir a contextos de negociació interna de Govern o amb l’oposició per l’estabilitat governamental.
Sense l’increment i la distribució de la inversió social i territorial que hi va haver a Catalunya entre el 2000 i el 2008, i en especial 2005-2008, la darrera crisi econòmica hauria tingut un impacte més devastador encara.
Amb una crisi econòmica que s’anuncia des de fa temps com a imminent i unes mesures de millora dels serveis públics bàsics aturades per falta de nou pressupost, l’increment dels ingressos i un repartiment més equitatiu de la càrrega tributària que ens pertoca regular i ingressar a Catalunya és necessari per al manteniment de l’estat del benestar, i més mentre no puguem gestionar el 100% dels ingressos. Li pots dir H o li pots dir B, però una reforma fiscal en la mesura de les nostres possibilitats actuals és necessària. Per a tot el país, que inclou els que també que s’hauran de gratar una mica més la butxaca.
