Impostors d'esquerres contra el procés

"Estan desesperats, tenen mala consciència, entre ells estan dividits i l'únic que els uneix és atacar Catalunya i la seva voluntat de llibertat"

Fa uns dies aconsellava no seguir i, menys encara fer cas, als mitjans de comunicació espanyols amb tot allò que té a veure amb Catalunya. Traint el meu bon propòsit, no he predicat amb l'exemple i he caigut amb la temptació de posar l'orella i ullar el que s'explicava més enllà de les nostres terres. I amb aquestes, a banda de copsar un atac malèvol en tota regla per terra, mar i aire, altrament res de nou, percebo amb renovada intensitat una envestida furibunda des dels sectors que se'ns presenten com més progressistes i intel·lectualment més avançats de la societat, progressista i avançada?, espanyola. Una nova constatació que amb Espanya, de dretes o d'esquerres, no hi ha res a fer i de l'altra un clar símptoma que a la natura jacobina, acomplexada i centralista de l'esquerra espanyola, se li uneix una no menys àvida necessitat pecuniària basada en interès i conveniència i despullada de qualsevol moralitat o decència. Així, sintetitzant molt, es feu la "Reforma" i no la "Ruptura" a la dictadura i, els de sempre, més un grapat de socialistes i comunistes girabanderes que s'hi apuntaren a les primeres passes del nou règim veieren que "en el monte todo era orégano". Un suposat interès general ho justificava tot. Grans corrupteles i grans traïcions polítiques incloses. Tots deien tenir sentit d'estat i la premsa dita opinió pública, exemple de summe sacerdot, assentia i tot degudament ho beneïa.

 

La colla dels "progres" ficats a polítics, periodistes, artistes o intel·lectuals han viscut molt bé, massa bé, quan ha governat l'esquerra i, gairebé tan bé, quan ho ha fet la dreta. Tant d'alternar amb els "fatxes" que amb el temps ja no es distingeixen.  Una veritat incòmoda? No és el meu problema, senyors. Per tant, convindrem que poques lliçons als catalans, menys pamflets i seguiment de la caverna, i més sentit crític de la inoportunitat de llurs proclames i la incoherència de llurs actuacions. Que ens critiquin per les imperfeccions del referèndum, després de les reiterades, obstinades i superlatives negatives, traves i travetes del Govern d'Espanya, i sense esmentar els insults i les amenaces, és com aquell que defensa la innocència d'un assassí o d'un grup criminal després que la policia hagi aconseguit les proves d'una forma no del tot reglamentària. Vergonya haurien de sentir i més després de tot un seguit de greuges i irregularitats, extralimitacions de tota mena, ara fins i tot policials, que viu el poble català i que qüestionen quan no perverteixen l'odre democràtic existent. Els dits "progres" es commouen, farisaicament, pels pobres refugiats que travessen la Mediterrània i no expressen cap mena de solidaritat pel poble de Catalunya. Un poble, pensem-hi, que electoralment ha estat la clau de les victòries "progressistes" espanyoles a canvi de no res. O millor dit, a canvi d'escarni i ignomínia dels uns de dretes i ignorància i desconsideració, en el millor cas, dels altres. Prou de fer-nos mal i prou de vetllar hipòcritament pels nostres afers. Les ovelles no necessiten el llop!

 

 

Que Franco deixà molt ben lligades les coses del que ens han venut ens ha costat temps d'entendre com a societat, però a la fi ho hem acabat veient. La democràcia era inevitable, però el que calia evitar era la plurinacionalitat de l'Estat i anorrear amb el temps la catalanitat de Catalunya. Ara tot són càntics de la por i divisió, de la permanent i perpètua minoria d'edat dels catalans per fer rutllar els seus assumptes, de la insostenibilitat econòmica del nostre país, amb l'exemple pervers de les pensions, de la fugida de les empreses o de la sortida de la mateixa Unió Europea. Estan desesperats, tenen mala consciència, entre ells estan dividits i l'únic que els uneix és atacar Catalunya i la seva voluntat de llibertat. Són els frustrats que per sentir-se millor cerquen la desgràcia d'altri, i aquest altri no és "altri" que Catalunya. I fixeu-vos, cap proposta seductora, atractiva o encoratjadora. Cap de propositiva, ni cap suggeriment. Cap autocrítica per no haver defensat l'Estatut del 2006, el suposadament reglamentari i l'autopista no volguda que ens ha dut fins aquí. L'exemple fefaent de les seves mentides i vicis dels seus arguments. I menys encara, cap defensa de la nostra llengua i cultura i sentiment nacional. Només por, falsedat, mentida, exageració en el marc d'una gran aliança amb els fills declarats i reconeguts del franquisme. No era això Raimon a qui havíem de Dir No? Prou de fer mal a Catalunya, prou de Quislings a la catalana i, deixeu-m'ho dir a l'empordanesa Bon Vent i Barca Nova.

 

Comentaris