La importància de la primera vegada

"Aquesta mesa no pot ser la moneda de canvi d'altres motivacions o d'altres aspectes de la legislatura"

A la vida, sempre hi ha una primera vegada per a tot. Hi ha una primera vegada per començar a caminar, per aixecar-se, per caure, per jugar a pilota, per anar en bicicleta, per llegir, per anar al teatre o per veure una exposició... També hi ha una primera ocasió -sovint molt emocionada- per fer un petó a un noi (o a una noia) de qui estàs bojament enamorat (o enamorada), per fer l'amor, per barallar-se i, fins i tot, per patir un desengany amorós i, després, refer-se'n. Si parlem de política -i tal com passa a la vida- també hi ha rictus iniciàtics.

I, és clar. Si a la vida es necessiten unes condicions concretes per a totes les primeres ocasions, en política succeeix exactament el mateix. Em refereixo al fet sempre hi ha unes circumstàncies i unes premisses que formen part del punt de partida. Com vostès saben, la setmana vinent serà la primera vegada que el govern de l'Estat espanyol i el govern de la Generalitat de Catalunya s'asseuran en una mesa de negociació per intentar resoldre el conflicte existent. I és que ahir vàrem saber que la primera reunió d'aquesta taula es produirà el dimecres 26 de febrer a la Moncloa. Per això, crec que seria bo que tothom reflexionés sobre aquestes condicions que han de facilitar el diàleg i l'entesa i que són, en definitiva, l'inici de qualsevol potencial acord:  

- Primera. Els dos governs han d'estar en igualtat de condicions. Això implica que es reconeixen com a actors polítics, que s'asseuen a negociar i que, en conseqüència, cap dels dos no pot imposar res a l'altre.

- Segona. Per negociar s'ha de partir de posicions concretes. Ara per ara, coneixem bé la proposta del govern català. Queda clar que hi va amb una reivindicació de celebració d'un referèndum d'autodeterminació i amb el reclam d'una amnistia per als presos i les preses polítics i per a tots els exiliats i les exiliades. Per tant, el que fa és  partir del consens acordat a Palau durant la trobada dels partits sobiranistes i independentistes amb les entitats i, sobretot, complir un mandat del Parlament de Catalunya. Tanmateix, per part espanyola només som sabedors del seu no rotund a la proposta catalana i, fins al moment, cap més informació sobre el que estan disposats a transaccionar amb el govern català. 

- Tercera. En qualsevol negociació és bo que hi hagi algú que faciliti les reunions i que promogui l'acostament de les posicions. Els parlo, òbviament, del famós facilitador -o relator, o mediador- que ja ha estat motiu de discussions prèvies a la celebració de la primera trobada. Com ja ha passat en la resolució d'altres conflictes arreu del món -i amb els resultats que s'han obtingut-, queda avalada la utilitat de tenir una mediació internacional que presti coneixement i experiència sobre la qüestió i que, al mateix temps, ofereixi confiança, credibilitat i transparència.

- I quarta. Aquesta mesa no pot ser la moneda de canvi d'altres motivacions o d'altres aspectes de la legislatura (ni catalana ni espanyola). És a dir, no pot ser un teatre. Si fos així, seria l'enèsima enganyifa a la ciutadania que creu que les coses se solucionen a través del diàleg i amb les urnes.   

 

Acabo. Els confesso que són molt escèptica sobre els resultats que obtindrà aquesta mesa. Ni el context (amb massa eleccions a la vista), ni la realitat que impera a l'Estat espanyol, ni els equilibris que Pedro Sanchez haurà de fer, ni la repressió que continua, ni la tradició històrica, ni tantes d'altres qüestions... ens aboquen a poder pensar que aquesta negociació obtindrà fruits, i encara menys, que pugui ser molt resolutiva en el sentit de solucionar el conflicte.

Però tanmateix, cal ser-hi, ni que sigui per tornar a ratificar la nostra aposta clara, forta i contundent per un diàleg honest i fructífer. I a la fi, si amb el temps els fruits són positius, els prometo que em guardaré l'escepticisme a la butxaca i el lligaré amb un llacet. I si no ho són, aleshores caldrà aprendre de la primera vegada i provocar-ne una segona, potser molt diferent, potser amb una nova estratègia, potser amb altres dinàmiques i fins i tot potser rectificant tots els errors comesos fins al moment. Mentrestant, però, els recomano una bona dosi de confiança en els nostres representants polítics -a qui agrairé molt que hi vagin amb una posició comuna i allunyada dels partidismes- i un sac ple de paciència pels dies que vindran.

 

Comentaris